L’ONU alerta que el canvi climàtic afecta tot el món i la notícia es propaga com un incendi estiuenc. Hores després, recuperats del shock, la notícia deixa de ser-ho amb la rapidesa d’un meteorit. Són els inconvenients de qualsevol predicció catastrofista; sorprèn com un ruixat extemporani, però de seguida la jutgem exagerada i li restem importància. El dilema és propi d’una drama de Shakespeare: o reduïm les emissions de gasos amb efecte hivernacle o augmentarà la temperatura, pujarà el nivell del mar i s’agreujaran els desastres naturals causant danys irreversibles. Sense una posició de consens de tots els països la crisi climàtica marcarà el futur apocalíptic que ens espera. Mad Max toca a les nostres portes.
Si la memòria no em falla, en la història de la Terra s’han documentat almenys cinc extincions massives; de manera que el planeta seguirà existint (probablement sense humans, l’espècie més nociva), però haurem sigut nosaltres —sers suposadament intel·ligents— els causants de la pròpia extinció. Digueu-li karma o justícia divina; però, si no canviem de paradigma i afrontem el canvi climàtic com una emergència que no admet dilacions, l’immobilisme ens passarà factura. Progrés o vida saludable és una disjuntiva falsa perquè són compatibles si atenem les alertes i evitem la tàctica de l’estruç (davant projectes com el macroport de València, per exemple). L’ONU ens ha mostrat el camí; ara és qüestió de seguir-lo.
Igual que amb les vacunes, l’escalfament global també té apòstols del negacionisme que reviuen el drama del Titànic: el temps s’acaba, però continuen ballant en coberta i la banda continua tocant. El grup integrat per 234 experts de 66 països diferents ho ha dit més claret que la sopa d’un asil. Hem arribat al punt de no retorn. L’emergència climàtica s’ha fet carn i el món que augura no serà com el que coneixem. És el món de Mad Max, un món distòpic i desordenat. O actuem ja o el desastre és inevitable. Com diria Walter Benjamin: on està el fre de mà?
