No és un lloc al qual acudisca habitualment més enllà de les doloroses ocasions en les quals la mort -o la vida, segons es mire- ho requereix, però he de confessar que, una vegada dins, els cementiris m’atreuen. Quan hi vaig per algun motiu no urgent -alguna recerca genealògica quasi sempre- m’entretinc recorrent els carrers i llegint els noms d’eixes persones desconegudes per a mi, però que existiren. ¿Van tindre una bona vida?, em pregunte sovint.
Fa pocs dies vaig estar a Colliure per a visitar este preciós municipi francés i la tomba d’Antonio Machado i, en acabar, vam donar un tomb per la resta del cementiri, farcit de restes de soldats de la I Guerra Mundial. Els llinatges compartits malgrat la distància física es plasmen negre sobre blanc a les làpides i els Puig, Ferrer, Andreu, Nomdedéu i Martí criden en silenci des d’on reposen revivint un vincle antic i molt llarg. Nínxols sencers amb famílies que aixecarien la mà en qualsevol escola valenciana quan els mestres passen llista.
Qui és este pintor valencià que descansa a pocs metres de Machado?
I de sobre, entre rams secs i una gespa tardorenca, amaneix una sorpresa: una acolorida tomba acuradament dissenyada amb un nom, Balbino Giner, un lloc i una data, València 1910-Colliure 1976. I una passió: Artiste Peintre. Ignorant en el tema, en tornar, òbviament, em pose a la recerca. Qui és este pintor valencià que descansa a pocs metres de Machado? Doncs, no cal dir-ho, una víctima més de l’exili i de l’oblit, un prolífic creador republicà del barri de Carme de València, fill d’artista faller, reconegut a terres franceses, però absolutament ignorat Pirineus endins. El franquisme va fer molt bé la seua implacable tasca i l’oblit envolta de fred el lloc de repós de Balduino mentre la flassada de la rehabilitació democràtica, amb els seus quatre fils, no arribà a donar-li calor. El seu fill, també artista, li va dissenyar una tomba plena de colors que si busqueu a internet podreu vore, sense dubte la millor manera de visibilitzar, després de mort, la figura del seu pare front les grisors de la necròpoli francesa.
I així, a poc a poc, les xicotetes llavors soterrades demostren que estan vives
En silenci marxem del cementiri de Colliure, on hem estat una bona estona, però abans, en silenci, no puc estar-me de fer mitja volta i dir en veu baixa: «Balbino, escriuré de tu a la teua terra i algú ho llegirà i sabrà que vas existir». I així, a poc a poc, les xicotetes llavors soterrades demostren que estan vives. És el mínim, no penseu?
