Parlar de l’influencia del pensament, o de les idees de Fuster, en la política i la cultura del nostre àmbit lingüístic, i especialment en funció de la realitat valenciana ,es l’objecte del llibre del que és autor Antoni Rico, i que porta com títol «Joan Fuster i el pensament nacional». El text és el resultat d’ una rellevant feina d’investigació que ens invita a una reflexió: si Fuster va tenir més importància de la que ells mateix pensava, o si al seu cas la seua importància en una generació, una societat, i unes cultures polítiques, no fou tan gran com molts pensaven allà pels ants seixanta i setanta del segle passat. L’autor considera que el debat segueix obert particularment al País Valencià, no sols dins dels àmbits acadèmics, sinó a la política, i una proba es veure com a hores d’ara la dreta continua en peu de guerra davant d’ algunes qüestions d’identitat plantejades pel nostre personatge.

Antoni Rico forma d’una generació que no va viure la fi del franquisme ni la transició, però que es situa dins del paradigma fusterià, això sí, ho fa amb visió critica i amb un treball d’investigació minuciós que ens porta a revisar la trajectòria del valencianisme des de finals del franquisme, així com part de les idees fusterianes van estar assumides per moltes de les opcions polítiques del moment, finalment, tracta de com fou la transició al nostre territori. El llibre, ens mostra al intel·lectual, però, tot alhora es centra en les idees que van anar impregnant la política, adquirint el caràcter de propostes polítiques , constituint una mena de cos programàtic, que seria seguit per uns i atacat per altres, però, que ha condicionat decisivament la història del nostre poble, puix «el País Valencià actual, o la mateixa idea dels Països Catalans, no es trobarien en el punt en el punt on hui es troben de no haver estat per l’ aportació de Fuster i els seus seguidors». Fuster és doncs un referent indiscutible des de la política, la cultura o com lliure pensador, malgrat que algunes de propostes van anar cedint en base al possibilisme, tal és el cas de la més cridanera del seu nacionalisme, puix com destaca l’autor: «Al cap i a la fi, el nacionalisme de Fuster- perquè el seu pensament és nacionalista malgrat l’afirmació de ser-ho “en la mesura que els altres l’obliguen”- el que fa és, a partir d’una narració particular, proposar una identitat nacional molt concreta: una catalanitat fonamentada bàsicament en l’element lingüístic».

Una lectura,doncs més que recomanable, que ens aproxima a les circumstàncies que han estat determinants en la nostra autonomia, així com ens recorda molts noms coneguts i alguns canvis de posicionaments en allò que fa referència al tema dels PPCC.