El 7 d’octubre de 1991 milers de persones ens concentràvem en «las cuatro esquinas» com fèiem diàriament des de més d’una setmana. La policia va advertir pels altaveus que dissoldrien la mobilització que de manera espontània havien iniciat unes dones del barri, fartes de la situació de degradació i la falta de respostes que vivíem. Ens asseguérem a terra per mostrar que la nostra lluita era justa i pacífica. En primera línia havia un grup de dones. Com també gent jove i persones majors. La càrrega policial la recordem com a brutal i desproporcionada. Però sobretot injusta, perquè el que demandàvem i necessitàvem eren actuacions socials, urbanístiques, educatives, sanitàries, que feren fora el mercat de la droga i dignificaren el nostre barri. I per contra, rebíem violència policial.
Jo tenia 18 anys i en eixe moment vaig viure una de les experiències més impressionants de la meua vida amb tot un barri defensant-se als carrers. Sirenes sonant per la avinguda Malva-rosa quan passaven les furgonetes a tota velocitat, mentre des dels balcons i els carrers el veïnat es defenia com podia. Solidàriament s’obrien els portals de les cases per acollir a qui ens amagàvem de la violència policial. Tot un barri es va alçar en una autèntica revolta popular.
L’errada històrica d’aquell delegat del govern va impulsar, sense voler, una mobilització encara major que es mantingué en el temps i que es va diversificar: concentracions diàries per més d’un any, manifestacions «en València», xerrades i taules rodones, intervencions en la premsa, pintades, assemblees i organització veïnal.
Ja fa 30 anys d’allò. I 30 anys després, de nou moltes de les problemàtiques d’aleshores tornen al nostre barri. Han saltat totes les alarmes. Tornen a haver moviments que denoten un augment del mercat del tràfic de drogues, la majoria de descampats continuen sense urbanitzar, persones sense sostre als nostres carrers, encara no tenim la biblioteca que ens van prometre, els parcs infantils romanen sense condicionament així com les poques zones enjardinades que tenim.
És per tot això que el 7 d’octubre els carrers de la Malva-rosa es tornaran a omplir de veïns i veïnes. I ens manifestarem no només en homenatge a aquells i aquelles que van ajudar amb la seua lluita democràtica a fer un barri millor, sinó per una llarga llista d’actuals demandes socials, educatives, culturals i sanitàries. Perquè des de l’Associació veïnal de la Malva-rosa estem plantejant una actuació integral. Qui pense que només amb un augment de policia açò se resoldrà, s’enganya per complet. Volem un pla integral amb un fort caràcter social.
Tots i totes sabem que contextos com aquest són aprofitats algunes vegades per organitzacions i partits d’ultradreta per a les seues «receptes» simplistes i racistes. Que quede clar que no ho anem a consentir. Com férem fa 30 anys quan expulsarem a qui venia a fer el mateix. No consentirem cap intent de manipulació de ningú. Més clar encara: hui en dia ser antifeixista en la Malva-rosa és manifestar-se al carrer en lluita per una proposta social, integradora, contra el mercat de la droga i per la nostra dignitat com a barri obrer.
Som un barri progressista que sabem que els anys terribles de les retallades i els governs conservadors a l’ajuntament ens van deixar fora de qualsevol preocupació de l’administració.
En bona mesura, fruit d’eixe abandonament és que ens trobem així. Ara li toca a l’actual govern municipal fer passes endavant concrets. I des de l’associació tenim la responsabilitat d’exigir-les tot el que ens correspon. Ribó ha de prendre nota de les necessitats urgents dels barris de la perifèria.
La Malva-rosa som un barri d’acollida format fonamentalment per la immigració de terres castellanes, andaluses i valencianes entre altres, per gent treballadora que venia als barris de la ciutat a buscar un treball i una vida millor. Per tant som constitutivament immigrants, som constitutivament classe obrera. Som un barri rebel que no pensa callar-se i que eixirà al carrer el 7 d’octubre perquè tenim memòria, però sobretot perquè tenim futur. I l’anem a guanyar com sempre, amb organització i lluita veïnal.
