A les primeries del 1807, Ludwig van Beethoven compongué l’obertura per a una obra teatral: Coriolà, del seu amig Heinrich von Collin. S’estrenà el març a la mansió vienesa del príncep Franz Joseph von Lobkowitz. Les seves composicions de llavors estaven amarades d’esperit èpic: en el rerefons, l’admiració envers l’alliberador d’Europa, l’home que havia de fer sortir els pobles de l’ensopiment feudal: Napoleó Bonaparte. Les passes cap a una democràcia incipient, el desmuntatge de les prebendes de clergat i aristocràcia, l’enfortiment del cos funcionarial, la inversió en educació pública: aquestes mesures, recollides al Codi napoleònic, foren saludades amb joia per gran part de la població culta als països conquerits.
Fou el cas de G. W. F. Hegel. Ja en els seus anys de formació a Tubinga, Hegel havia abraçat els ideals de la revolució francesa. Si hom volia estar a l’alçada dels temps, la llibertat havia d’esdevenir guia del pensament: així ho deia junt amb companys com ara F. W. J. Schelling i Friedrich Hölderlin. En la seva maduresa, la insistència en el paper omniabastador de l’Estat i el rol secundari que semblava adjudicar-hi al ciutadà feren cobejar una sospita insidiosa: s’iniciaria així la llegenda negra del Hegel proto-feixista. A la seva recent biografia del filòsof, Karl Vieweg ha desmuntat aquesta llegenda. Però això són figues d’altre paner.
El cas és que mentre Beethoven componia el seu Coriolà, Hegel escrivia a Jena les darreres pàgines –el pròleg– de la seva Fenomenologia de l’esperit, publicada el mateix mes de març. Per primera vegada hi emergia el seu sistema filosòfic, encara com a narració de l’experiència mitjançant la qual la consciència es constitueix a si mateixa. Encetant l’escalada a la cimera d’eixe camí, i gràcies a l’art, l’esperit es retroba a si mateixa per mig de l’experiència sensible, immediata. Els grans pensadors del segle XIX alemany atribuiran a l’art un paper crucial en eixe retrobament, de Schelling a Friedrich Nietzsche, tot passant per Arthur Schopenhauer i la seva llarga ombra en Richard Wagner.
Recentment, l’Orquestra filharmònica de la Universitat de València interpretà el concert d’obertura de l’any acadèmic. Un de ben especial: commemorava vint-i-cinc anys de la seva fundació (en realitat, l’aniversari s’esdevingué el 2020 i la celebració hagué de ser ajornada per la pandèmia). Al Palau de les Arts «Reina Sofia» tingué lloc un encreuament de camins.
L’any en què l’Orquestra filharmònica de la Universitat en complia vint-i-cinc, Beethoven i Hegel en feien dos-cents-cinquanta. La primera peça interpretada fou justament el Coriolà. Corregué a càrrec del primer director de l’Orquestra, Cristóbal Soler. Fou amb ell que la Filharmònica guanyà el primer premi en la categoria simfònica en el certamen d’orquestres universitàries europees celebrat el 1998 a Viena. I fou allà, a la vora del Danubi, on Beethoven visqué la seva maduresa personal i musical.
La segona i la tercera peça del programa mostraren la petjada beethoveniana en sengles mestres russos: Dmtri Xostakóvitx (suite La nova Babilònia) i Piotr Ílitx Txaikovski (obertura Romeu i Julieta). Foren conduïdes respectivament per qui encapçalà l’Orquestra en el seu segon període, Hilari García Gázquez, i per la seva directora a hores d’ara, Beatriz Fernández Aucejo. El romanticisme beethovenià s’hi carregà de matisos disharmònics i de contrastos entre gèneres musicals diversos, en eixa fuga de les formes clàssiques que produïa el neguit de Hegel (i que li feia preferir altres mestres, de Palestrina a Mozart, de Gluck a Rossini).
En eixa història, els joves intèrprets de la Filharmònica se’n sortiren amb nota. Cristóbal Soler assenyalava les moltes hores d’assaig com un dels senyals distintius de l’Orquestra. La coordinació instrumental en transicions rítmiques espinoses, o l’afinació precisa en els passatges disharmònics, testimonien eixes moltes hores. Tot plegat, la vetlada de diumenge donà bona mostra de perquè València fou guardonada a Viena.
Pel camí hi ha en joc molt més que un exercici lúdic: l’art, Hegel dixit, ocupa un lloc privilegiat en l’itinerari que duu a l’autoconsciència. Eixa idea planejava sobre l’auditori quan Hilari García emfasitzà, davant el públic congregat al Palau de les Arts, que l’art no és pas cap passatemps. És cultura. Té tot a veure amb la identitat humana. I per això, fins i tot en èpoques de crisi ha de venir recolzat.
Ço s’esdevé mentre al nostre país esclata el debat al voltant del bo cultural: quatre-cents euros, destinats als joves que compleixen divuit anys, per a consum en productes artístics en sentit ampli. Deixant a banda el disseny concret de la mesura, millorable en diversos vessants, és clar que contribueix a cridar l’atenció sobre la relació entre la cultura i el jovent. Tanmateix, experiències com l’Orquestra filharmònica de la Universitat de València posen en relleu que potser no cal cercar lluny allò que es troba a prop.
La Filharmònica és un exemple reeixit de recolzament de la formació cultural dels nostres joves. Al seu voltant ha crescut una xarxa de professionals que guien l’aprenentatge de successives generacions. En altre lloc m’he referit a aquesta mena d’agrupació com a model d’eixe tipus de camaraderia pròpia d’allò universitari: una unitat en la pluralitat que és farga d’enteniment mutu («La música i l’esperit de la Universitat», bloc Persona, 10/12/2014). Constitueix una escola de formació musical i humana.
Llavors ben podem felicitar-nos per aquest aniversari. Que hagi tingut lloc tot seguit d’un Nou d’octubre tan significatiu, en l’eixida cap a una normalitat reguanyada rere la pandèmia, resulta ben simbòlic. Ens augurem el millor en aquest moment històric, melangiós i prometedor alhora: com les peces interpretades al concert de diumenge. Llarga vida a l’Orquestra filharmònica de la nostra antiga Universitat!
