L a pandèmia, com al joc de l’oca: de la variant Delta a la variant Òmicron i tire perquè em toca. De Guatemala a «Guatepitjor». No és que abans estiguérem bé i ara estem malament, sinó que les coses no estan mai tan mal que no puguen estar pitjor, així que és probable que el futur siga més dolent encara. Res no garanteix que una mutació no genere una nova epidèmia en setmanes o mesos. Alce, doncs, la meua protesta contra els optimistes!
Patim la maledicció de Sísif, no tant per carregar repetidament la gran roca al cim de la muntanya, com per la inutilitat de l’esforç que ens porta al punt de partida. Com Astèrix i Obèlix, Batman i Robin, Mortadelo i Filemón, la mascareta i el rentat de mans formen parella de nou interferint en les nostres relacions forçant-nos a gestionar l’afecte i la tendresa revivint els vells temors. L’asèpsia s’imposa i tornem a reprimir l’abraçada, el petó a la galta, els copets a l’esquena i l’encaixada de mans. Si Déu existeix és hora que intervinga.
Raimon ho resumia així: «Quan sembla que s’acaba, torna a començar». Coses que sabem quan comencen, però no quan acaben; i que quan han d’acabar comencen. La incertesa dels nous temps domina el panorama llevant-li previsibilitat a les nostres vides i fent que tot siga possible, fins i tot allò més imprevisible. La pandèmia no serà la fi del món, però sí la fi del món tal com el coneixem. «Quan teníem les respostes ens van canviar les preguntes», alertava Mario Benedetti en eixa frase que se li atribueix.
La nova onada de contagis a Europa evoca el ‘culebró’ mexicà «Los ricos también lloran». Els països rics busquen la supervivència pròpia conjugant l’egoista «yo, mi, me, conmigo», sense afrontar el problema globalment. Mig món sense vacunar i nosaltres posant-nos ja la tercera dosi. Egoisme immunitari que ens passa factura. Com la pandèmia no distingeix classes o status social i el virus té més variants que una quiniela, ha democratitzat les desgràcies ajornant el «conte contat ja s’ha acabat».
