Acaba 2021 i sembla que és el moment oportú de fer balanç sobre com han anat les coses en un any que continua sent, sens dubte, el del coronavirus. Qui ho hauria de dir, fa solament un parell d’anys, que viuríem estressats per un virus que ha posat en solfa les opulentes societats occidentals i els seus avançats sistemes sanitaris. I no cal ni parlar de les societats més endarrerides i el seu accés a les vacunes i la sanitat perquè allà on no governen les estadístiques, ni els estats organitzats i més o menys transparents, o amb autòcrates que manipulen segons els seus interessos, la realitat és modelable com la plastilina amb què jugàvem de menuts.
Hem pogut veure la cara de la mort i hem assistit a la pèrdua d’amics i familiars que se n’han anat en un no res, sense poder acomiadar-nos, i tot i això hem comprovat com, malgrat tot, aquesta situació s’ha convertit en un terreny adobat per a les supersticions, les conspiranoies o l’espúria utilització en l’arena política. És que els humans som cretins per naturalesa? Aquest desgavell no ha fet més que generar confusió i por i un acendrat sentiment de desconfiança. Hem convertit, justament, la mort en una estadística i hem assistit dia rere dia al sinistre recompte de les persones mortes en els diferents mitjans d’informació.
El coronavirus ha arribat en un moment d’incertesa de les societats occidentals: societats líquides, gasoses, diuen els sociòlegs, societats impregnades d’incertesa perquè els grans relats que les alimentaven s’han esmicolat en mil trossos amb la postmodernitat i la globalització. On podem arrelar-nos? On han anat a parar els vells ideals de la modernitat? I no són qüestions etèries, ni estrictament filosòfiques, que també, sinó de la vida quotidiana de les persones de les societats occidentals: les relacions íntimes, la vida laboral, la família, les amistats, la vida social...Sovint ens trobem orfes i no sabem on ancorar les creences, els punts de referència ideològics, filosòfics o morals, més enllà de la borumballa mediàtica, tot allò que abans donava sentit a les nostres vides i que mai no qüestionàvem del tot.
Si de cas, assistim a la festa del narcisisme i el fet d’agradar i seduir a través de les xarxes socials, com diu Gilles Lipovetsky. Vivim en realitats perfectes, políticament correctes, harmòniques i meravelloses que ens hem construït a través de les xarxes, dels volàtils mons virtuals. Però la realitat, malauradament, és una altra. La gran paradoxa és que, a pesar d’estar hipercomunicats amb les noves tecnologies, la soledat i de vegades l’aïllament o la incomunicació, formen part de la nostra quotidianitat. La hipocresia, de vegades una refinada hipocresia, domina els escenaris de les relacions humanes.
I, sobretot, hi ha un fantasma que recorre les nostres vides: el mercantilisme. L’interés és la nota dominant en les relacions humanes. La lluita de classes és ara la lluita per l’estatus. Allò que importa és el prestigi del poder, del poder polític, cultural, econòmic, tant se val: l’èxit, la fama, el reconeixement dels altres, la defensa de l’estatus en el regne de l’aparença, de l’individualisme més radical en un món d’egos desaforats. Aquesta escala de valors ha creat un individu/a que ha trobat en l’adulació una bona manera de pujar esglaons en l’escala social: el grimpador/a. I el valor de l’amistat i la generositat sense recompensa, sense quid pro quo, on hi és?
Davant d’aquest estat de les coses, el coronavirus ha aportat la presència de la mort camuflada en estadístiques o amb el dolor d’aquells que l’han vist passar de prop sense poder acomiadar-la: si de cas, ha afegit més incertesa a la incertesa, un estat de les coses que alguns han aprofitat per a crear més confusió i embolicar la troca en benefici propi. I ara, què fem?
En la meua opinió, davant d’aquest escenari d’incerteses, angoixes i identitats fracturades, el camí no és tornar de nou a ideologies ràncies o violentes basades en l’odi i l’exclusió, sinó rearmar un nou humanisme, com ha dit recentment l’escriptor i filòsof Rafael Argullol. Una renovada cultura humanística basada en l’exploració del coneixement, la llibertat crítica i la compassió. Podríem afegir també la bondat. És molt utòpic? Certament, si tenim en compte els temps que corren, però necessària davant la superstició, la irracionalitat i la violència.
