Tot just comence a escriure aquest article el dia després de les festes nadalenques. Generalment fem propòsits per fer una llarga llista de coses, jo em conforme amb seguir escrivint, passejar cada dia al meu chihuahua Ra, fer uns kilòmetres, també cada dia, amb la bicicleta estàtica per mantindre'm en forma ara que ja tinc un any més a les costelles, llegir i continuar defensant les idees que vinc defensant des de la ja llunyana joventut.
Entre les noticies de la premsa, aquests primers dies d’aquest segon any de pandèmia, destaquen dues que desperten el meu interès: el tan discutit diàleg entre Espanya i Catalunya mercès una mesa que cada dia sembla més coixa que quan va nàixer, i el possible retorn del president Puigdemont i la resta d’exiliats amb una sentencia europea sota el braç per refregar-la per la cara a Llarena, Marchena i la resta del Suprem.
Soc partidari del diàleg, i vaig creure els polítics espanyols quan ens deien «en absència de violència es pot parlar de tot», avui, escoltant al president del Govern i al cap de l’oposició, tinc clar que aquelles paraules se les va endur el vent junt amb alguns serrells de la democràcia. Els polítics espanyols, de tots els partits, tenen registrat al seu ADN un dogma intocable : la unitat de la pàtria. Aquests dies he estat rellegint Josep Pla, un senyor de dretes però gran com escriptor, i he trobat que al seu «homenot» sobre Prat de la Riba explica com veu als governants espanyols «A Espanya un governant no és més que un opositor momentàniament triomfant que aplica i realitza les seus idees d'oposició. Això explica perquè a Espanya no es governa mai per alguna cosa,sinó que es governa sempre contra alguna cosa. Per això la principal característica del govern del país és sempre una finalitat destructiva més que constructiva». Fa més de 50 anys que Pla escrivia aquestes paraules, i, algunes, avui no son tan diferents. Sempre es troba contra qui anar per munyir vots. Uns i altres.
Si en aquestes trobades, diguen-lis «taula de diàleg» ,no es va a poder parlar de tot, i si la representació del govern espanyol va a fer servir la Constitució com una cotilla opressora, es impossible el diàleg. Tinc la impressió que els indults han estat la cima més alta on pensa arribar el govern de Pedro Sánchez. Aquelles promeses de modificar el delicte de sedició han quedat amagades al calaix de l’oblit. En el PSOE hi ha dirigents que en aquest tema del diàleg amb Catalunya pensen el mateix que els dirigents del PP, de fet alguns d’ells no s’amaguen per demanar «ma dura» contra l’independentisme. Extremadura, Castella-La Manxa i Aragó son l’escamot d'avantguarda contra el diàleg amb Catalunya. Normal que siga així, estan defensant que continuen arribant-lis diners dels impostos pagats per altres CC.AA, entre elles Catalunya, amb un dels PIB més alts de l’Estat, i també el País Valencià.
No negaré que Espanya es una democràcia, però al meu parer es una democràcia deficitària, no econòmicament sinó políticament. Pense que una part de l’exercici democràtic està segrestat per alguns organismes de l’Estat que el règim del 1978, nat d’una Constitució avui obsoleta, no va saber apartar. Jutges, militars, policies i funcionaris fidels al franquisme continuaren al front de l’Estat i avui els seus successors continuen implementant la seua ideologia no sols des de les clavegueres de l’Estat. Un Estat que passa per la vergonya de la fugida del seu anterior Cap, i per la vergonya, si es que els queda alguna, de veure com al segle XXI Espanya torna a tindre exiliats polítics als que les justícies europees donen la raó front a la cúpula judicial espanyola. El dèficit democràtic d’Espanya s’amplia dia a dia.
