Deia el grandíssim escriptor portugués José Saramago que, al llarg de la seua vida, ell havia aprés «a no intentar convéncer ningú» perquè «el treball de convéncer és una manca de respecte cap a l’altra persona, un intent de colonització de l’altre».
Vivim uns temps en els quals tothom intenta convéncer la resta de persones absolutament de tot, i més quan sentim que el nostre món trontolla sota els nostres peus, capgirant objectius, desitjos i projectes. Des de fa dos anys, la vida ens ha demostrat que -per si encara no ens havíem adonat amb la nostra supèrbia i arrogància humanes, tan nostres- entre nosaltres i la vida, guanya sempre la vida i ens recorda també la nostra vulnerabilitat, amén de regalar-nos un missatge sense preu: gaudiu el dia a dia.
Però nosaltres, tossuts que tossuts, intentem convéncer els altres. Per por (por a la situació, por a estar equivocats, a no coincidir amb la majoria, a ser exclosos...); per supèrbia i arrogància (jo sé més que tu, si no penses com jo, malament; pensa com jo, és pel teu bé...) o, simplement, com diu Saramago, perquè no veiem -i ens els botem- els límits de l’altra persona i l’abordem com un pirata aborda un caravel·la, en alta mar. A les braves.
Potser aquest 2023, donat com de remogut està tot, hauria de ser l’any de l’aposta pel silenci, el del pas enrere, el respecte, les opinions no invasives i la gestió intel·ligent de l’expressió verbal o escrita. Potser. I treballar aquest desig com qui treballa els músculs al gimnàs després dels menús nadalencs, ompli la cistella de verdures i fruites, llança els processats al fem i es proposa llegir més, eixir al camp i fer bones accions. De vegades, com són les coses, amb el silenci hi ha prou.
