No era això, companys, companyes, no era això

Sí. No era això pel que vàrem lluitar durant tant de temps. No era això pel que vàrem fer tres vagues generals (2010 i 2012) i nombroses vagues i conflictes sectorials. No era això pel que vàrem organitzar Actius contra la Crisi, Totes Juntes, les Marxes de la Dignitat, No + Precarietat, Caminant per la Igualtat o el Pla de Xoc Social. No era això pel que vàrem omplir les carreteres, els carrers i les places en nombroses ocasions o pel que vàrem lluitar i treballar moltes persones i molts col·lectius socials, sindicals i de tota mena. Ho férem per recuperar els drets que ens van arrabassar per l’aplicació de les polítiques neoliberals. Vam ser valentes i valents. No vam voler esperar ni ens vam aturar. Ho vam fer per dignitat i per defensar els interessos de la nostra classe i de la nostra gent, del nostre poble, de la gent més desfavorida, de les classes subalternes que cantava el Raimon.

No, no era això pel que vàrem mostrar la nostra confiança, la nostra il·lusió per la fermesa mostrada en determinats dirigents polítics quan van dir: «Derogarem la reforma laboral malgrat totes les resistències». És per això que algunes persones, col·lectius i sindicats estem decebuts per la reforma de les pensions del ministre Escrivà, pels incompliments electorals i dels pactes parlamentaris, per la manca de valentia i decisió en molts assumptes relacionats amb el món laboral com la reforma laboral del 2021, recentment pactada per la CEOE, dos sindicats i el govern espanyol, que compta amb el suport explícit de FAES, la fundació ultradretana presidida per l’expresident José María Aznar.

S’ha dit que derogar era només una qüestió semàntica, però no és cert. Era molt més, una reivindicació que unificava i il·lusionava el moviment sindical de classe i una majoria social que la defensava com un element clau per avançar envers la transformació social. Per contra, ens hem trobat amb una reforma laboral que conté alguns avanços –ningú ho nega–, tanmateix manté intactes l’actual model de relacions laborals i els mecanismes de flexibilitat interna de les empreses. Sí, és així malgrat la sobreactuació i les valoracions exagerades. Si tornem, però, a la semàntica, ho veurem tot molt més clar: modificar significa, com diu el Diccionari Normatiu Valencià, «canviar (alguna cosa) sense alterar-la en profunditat». Efectivament, derogar no és modificar, ni semànticament ni política.

I sí, companyes, companys, podeu entestar-vos a dir-nos que ha estat un «acord històric» quan és contradictori declarar alhora que «no hi havia majoria parlamentària ni social per avançar més» o «no hi havia una mobilització social que permetera anar més lluny». No, companys i companyes, una part important dels sectors socials més mobilitzats en els darrers anys considerem que s’està davant d’una nova ocasió perduda per desmuntar l’esquelet de les reformes laborals de 2010 i 2012 i les reformes de les pensions de 2011 i 2013 i que cal anar més enllà de la recuperació dels drets perduts i conquerir-ne de nous.

Ara, encara tenim una finestra oberta per poder avançar, per acabar amb les reformes laborals adés esmentades, la tramitació parlamentària del Reial decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball. És la darrera ocasió en aquesta legislatura per poder fer-ho. Els partits polítics del Congrés tenen una bona ocasió per mostrar la seua coherència, la seua fermesa en la defensa dels drets de la classe treballadora i per escoltar la veu del sindicalisme de classe transformador, de les plataformes de treballadores i treballadors combatius, del moviment de pensionistes i de moltes persones que reclamem la derogació total d’unes normes legals que tant de mal han fet, estan fent, a les treballadores i treballadors i a la nostra societat. Per tot açò, companyes i companys, potser cal ser valents altre cop per anar, totes i tots junts, més lluny.