Diumenge, 27 de març, estrenàvem l’episodi segon de «Sona tan bé», una campanya destinada a trencar prejudicis i fomentar l’ús del valencià en ambients urbans. El primer episodi ‘Les paraules de la iaia’, mostrava el lligam afectiu que tenen les paraules, els mots transmeten emocions i sentiments associats a les persones que les han transmeses. Així, la química que havia sentit una jove durant la primera cita es veié augmentada en accionar un ressort de la memòria la paraula ‘adés’. Si l’olfacte és el sentit de la memòria, l’oïda ens relaciona amb les emocions. Sentir com escoltar i també com valorar. ‘Desvanida’, ‘comboi’, ‘amerar’, ‘festejar’… paraules d’àmbit general, però que reculen davant d’altres suposadament més modernes i infinitament més buides.
En ‘El tobogan’ un jove entra a una botiga de tatuatges amb la intenció de fer-se’n un que immortalitze un dels èxits del grup Zoo. La conversa s’inicia en castellà fins que tots dos es reconeixen valencianoparlants. El detonant? La lletra d’una cançó en valencià. Prejudicis basats en fets reals, certament; Al Tall no debades va escriure el ‘Tio Canya’ i veiem de seguit actituds clarament hostils cap a la nostra llengua. Per això mateix, no hem d’afavorir-les donant per descomptat que el nostre interlocutor no entén el valencià per més urbanita que semble.
La normalitat passa per no haver de donar explicacions i viure en la teua llengua amb naturalitat. No poques vegades, la cosa més senzilla és la que més costa. Com ara, adreçar-te a una persona nouvinguda en… quina llengua? La seua -si la coneixes-, la teua, la que penses que és millor? D’això va l’episodi tercer «Quin trellat» que no desvetlaré per no desfer-ne l’emoció de l’estrena al mes d’abril.
«Sona tan bé» deu gran part de l’èxit a unes cançons originals, creació d’Àlex Martínez del grup Tardor i que s’apeguen com una llepassa. Per als urbanites i per als de poble també, les llepasses són plantes pràcticament desconegudes, formen part dels marges dels camins i són d’eixes males herbes que s’apeguen als camals del pantaló. També vol dir ‘ser apegalós’, precisament per la dificultat de separar-la de la tela on s’ha enganxat. Pense que ens desprenem amb massa facilitat de paraules, d’espais on gastar-les, de persones amb qui parlar-les. I és una llàstima, perquè el valencià sona tan bé!
