La València de la segona meitat del segle XIX veié desfilar per les seues places i carrers nombrosos xiquets que subsistien del que, suaument, podem qualificar com a picaresca. Un dels delinqüents infantils més il·lustres d’aquell temps saltà a les columnes de la premsa en gener de 1871, quan «cogieron preso los agentes de orden público del Mercado a un célebre niño de nueve años que se apoda Costelleta, muy conocido en todos los garitos, malas casas y por todos los juzgados de esta ciudad». El periòdic afirmava que «es un chiquillo que promete, y al que bien se le pudiera llamar carne de presidio o de verdugo». I que, en el moment de la detenció, estava en possessió d’«una baraja y una peseta en cuartos, que, según averiguaciones, procedían de una pierna de ternera que había hurtado y vendido».

El cas és que Costelleta no degué passar moltes hores retingut, ja que, quatre dies després, el mateix diari explicà que havia sigut novament sorprés «jugando a la carteta con dos niños más, de muy corta edad»; i que, «registrados estos, se les encontró diez o doce reales en cuartos, producto sin duda de algún robo, los cuales les fueron quitados por el inspector y entregados a algunos pobres».

El dels xiquets que malvivien a la via pública –perquè eren orfes, perquè els seus pares en treien profit, perquè...– era un dels molts problemes que caracteritzaven la València vuitcentista. I bastant negligit, per cert. Així, arran d’aquestes notícies, un veí anomenat Baltasar Perales reaccionà a través d’una carta al director en què preguntava: «¿Cuáles han sido las condiciones de existencia en los primeros años del niño Costelleta?». En un període marcat per l’analfabetisme, Perales afirmava –i això és important per a l’època– que, si «se le conduce a una cárcel», «se le impondrá un castigo, pero no un correctivo». I que si aquests infants delinquien era perquè «ni asisten a escuela ni tienen otro guía que su instinto, ordinariamente no muy santo cuando la instrucción no dirige su conciencia»; ja que, si estigueren escolaritzats, «otra sería su conducta, otra la situación que les estaría reservada y otro el porvenir que la sociedad se prometería de ellos». El poder transformador de l’educació, se’n diu; que no sempre deu haver interessat impulsar els qui governen ciutats i països.