Si, ja sabem que està disparada i que fer la compra és cada vegada més car i costa bastant més estalviar, encara que siga un poc cada mes.
També sabem que, com en totes les crisis hi ha gent que fa grans negocis amb aquesta excusa, la de la crisi.
Que si el gas, que si la llum, que si l’aigua, que si.... Qualsevol excusa és bona per continuar apujant els preus de tot. Siguen aliments, béns de consum, roba, etc. Tot s’hi val per a fer negocis sempre la mateixa gent i a costa de les mateixes esquenes: les de la classe treballadora o fins i tot les de la que ni pot treballar.
Això sí, quan es parla de nacionalitzar les grans empreses elèctriques o les del gas, tot el món salta insultant i parlant de comunisme i aquestes coses. O quan la vicepresidenta segona parla de reunir-se amb les grans empreses distribuïdores d’alimentació per pactar una cistella de la compra de productes bàsics, se li tiren a la jugular amb si és o no de la seua competència, i altres històries quan en realitat s’està preocupant per la qualitat de vida de TOTA la gent i no sols dels que sempre, sempre guanyen diners amb les crisis.
I mentre els llauradors i alguns ramaders llançant a perdre les collites pels preus tan tirats que els paguem però que apleguen als supermercats multiplicats per més de cent, dos-cents o fins i tot huit-cents per cent. Això té un nom que no diré perquè una encara té educació.
El nombre de gent que ha augmentat les seues fortunes de forma indecorosa és impressionant i, insistisc, sempre a costa de les mateixes costelles, les de la classe treballadora que tributa fins a l’últim cèntim, mentre aquesta gent tributa en altres països, o evadeixen els impostos i van per la vida de patriotes.
Hi ha un cas encara més sagnant i és el de l’emèrit amb qui no s’ha fet justícia perquè, malgrat les dues regularitzacions fiscals, estic segura que continuarà fent negocis amb els seus amics dels països dels petrodòlars i on els Drets Humans en general són una quimera i els de les dones quimera doble. A ell i a tota la seua família, el de la inflació els deu importar ben poc, perquè entre altres coses el coste de la vida i el seu tren de vida els ho paguem tot la resta de la ciutadania.
Estem en una situació on la història es repeteix: En moments de crisis aquesta la paguem la classe treballadora mentre els de sempre continuen augmentant els seus beneficis, precisament amb la crisi que ells han augmentat estratosfèricament.
I mentre la gran patronal sense voler negociar clàusules de revisió salarial als convenis col·lectius per tal de l’espiral es mantinga amb l’empobriment de la classe treballadora mentre l’empresariat s’estalvia milions i milions i debilita així qualsevol possibilitat de solucionar equitativament la situació, agreujant la situació de milions de famílies.
És, com diria algú, el capitalisme salvatge campant al seu lliure albir, sense que li importen gens ni mica les persones i les seues situacions, només els beneficis encara que siga a costa de vides humanes.
Si aquest és el model, i fent meues les paraules de l’admirada Mafalda, que s’ature el món que jo em baixe...
