La BBC, cent anys

Aquests darrers dies, la British Broadcasting Corporation (BBC) ha fet 100 anys i s’ha imposat de quatre a la reina d’Anglaterra, que va faltar als 96. Una sòlida institució -la BBC, vull dir- malgrat els intents permanents de manipulació periodística i de satel·lització política, especialment per banda dels governs conservadors: de Winston Churchill a Boris Johnson.

Passat el segle, la BBC és el màxim exponent mundial d’un cert consens anglosaxó al voltant de la informació. Potser no és casual que, entre els quatre o cinc primers mitjans de referència planetària, n’hi ha dos britànics: la BBC i The Guardian. Durant aquest segle tan convuls, la BBC s’ha adaptat a innovacions tecnològiques impensades i canvis polítics radicals, des de la II Guerra Mundial al Brèxit passant per la revolució neoconservadora de Margaret Thatcher, que va posar tot el sector públic en el punt de mira. Però també als estils de vida postmoderns, l’adveniment del multiculturalisme o la fragmentació de les audiències televisives i els canvis en el consum de la informació.

Recolzada en una Royal Charter que li aporta independència política, la BBC ha estat una institució flexible, sempre al capdavant d’una metamorfosi social que podia haver-la enfonsat. El seu lideratge com a primer actor de la digitalització -tant en TDT com en les emissions per Internet-, la creació de canals especialitzats com ara BBC Learning o altres serveis digitals, com els podscats, l’han arrelada al medi sociocultural del segle XXI i l’han convertida en la biga mestra de l’ecosistema cultural britànic. La BBC treballa ara en 40 idiomes, emet 8 canals de televisió i més de 50 emissores de ràdio, amb els serveis online més consultats del món.

El «secret» de la BBC és un pressupost de 5000 milions d’euros finançats en bona part per un cànon anual inferior als 200 euros per habitant i una activitat comercial basada en l’explotació del fons documental, amb catàlegs temàtics i paquets d’imatges pensats per al mercat global. La BBC no és un model de ràdio i televisió, que també, sinó d’empresa pública, de finançament i de gestió, principis empresarials en què en recolza la independència també econòmica. El resultat, una línia informativa i de programes de màxima professionalitat, incloses les coproduccions d’existoses sèries de ficció com Sherlock, Peaky Blinders o Line of Duty, aquesta darrera seguida per milions de televidents en l’emissió convencional, de lliurament setmanal i a hora fixa, amb un capítol final que va convocar vora 13 milions de persones, un 56,2% d’audiència.

Cent anys de servei públic en evolució permanent, sempre esquivant els núvols amenaçadors que en voldrien condicionar l’activitat o, com pretenia el mateix Johnson, reinventar-la «des de zero».

Suscríbete para seguir leyendo