Encara que els oprobis polítics han tingut expressió actual amb la victòria de les bàrbares dretes italianes que podem simplificar amb la Meloni, les esperances ciutadanes podran ballar la samba democràtica brasilera els pròxims anys amb la treballosa reaparició de Lula. I encara que perdure el ruïnós sainet britànic conservador posterior a l’entrada de l’adolescent Charles III...

Ah, d’Anglaterra volia parlar: d’alegries i decepcions polítiques, viscudes des del nostre país, i en concret de la comarca exportadora de la Plana, des d’on escric ara mateix sobre la coneguda relació de paper couché de l’indiscret monarca britànic amb les Espanyes, representades per l’empresa Porcelanosa i, fa uns anys, per l’actual senyora de Vargas Llosa. I també, perquè de la Plana procedeix –i dels sofriments de l’exili republicà espanyol-, la Fundació Cañada Blanch, creadora de la Càtedra d’Història contemporània de la London School of Economics, que dirigeix el savi Paul Preston. I en general, perquè alguns rellevants professors i escriptors, i estudiants i gent de l‘economia, sobretot catalans i valencians, treballaren i treballen aixecant diàlegs entre les cultures hispàniques i les britàniques. Per si algú se n’oblida, tal va ser, davall l’oprobi del franquisme, la connexió dels nostres professors Sergi Beser o Albert Hauf, i la dels nostres poetes passats per Oxford o Cambridge, Francisco Brines o Vicente Molina Foix. Passat, no, present: per exemple, em ve a la ment la viva connexió entre el màxim dramaturg valencià, Rodolf Sirera, i el professor John London, del Queen Mary, un altre valencià de cor, autor del drama d’avantguarda multicultural, titulat Europa.

Tot això ve a compte de les imminents jornades de l’Anglo-Catalan Society en la Universitat Jaume I –amb el nom del rei fundacional del país de Tirant lo Blanc, obra que comença al país de l’orde de la Garrotera, i d’escriptors exiliats, com l’editor liberal Vicent Salvà, professor de grec a l’Ateneu de Londres fa dos-cents anys. O siga, que, saludant l’arribada a Castelló de la Plana dels amics anglovalencians com Dominic Keown -molt savi en literatura, en Vicent Andrés Estellés, i en cervesa i en futbol-, per a les generacions de la literatura diària, més enllà de tràngols polítics terribles o esperançadors, els entusiasmes de la vida intel·lectual comencen cada dia a la porta de casa, i the answer is blowing in the wind, segons cantava Bob Dylan, i podem cantar encara.