La primera protesta contra la discriminación presupuestaria ha sido pobre. La Cámara (de Alicante), principal convocante, ha fallado el tiro. Y el PP, que iba detrás, también. Pero el fracaso es de la sociedad alicantina» (Información, 6-11-22), sota la firma de l’exdirector del diari, J. R. Gil, eixe era el titular, Clamar en el desierto, i eixa era la reflexió sobre la concentració haguda el dijous 3 de novembre contra la discriminació dels Pressupostos Generals cap a Alacant!... Resulta que, segons l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant (Ineca), entre els anys 2008 i l’actual 2022 el Govern Central ha destinat a la província 3162 milions d’euros de menys del que ens correspondria per població.
No res a dir. O està tot dit ja. L’Estat central ens ignora. I Alacant, és a dir, representants de la població de la província d’Alacant es planten, en una manifestació on volien mostrar la seua força, i tot ha quedat, com d’habitud, en una insignificant batalleta política. Clar!, ningú es pregunta per què.
Però, anem per pams, en primer lloc: serem lletjos?, o no contribuirem prou?... Tothom sap que som la quinta província en PIB de l’Estat; però la penúltima de tot Espanya en rebre en el Projecte, acabat de presentar, de Pressupostos Generals 2022. Serà que no tenim necessitat de res?, miren: tren per la costa de via ampla Oliva-Dénia-Benidorm-Alacant, connexió ferroviària aeroport l’Altet-Alacant, obres de minorament d’inundacions del Baix Segura, solució manca d’aigua del Sud, tercer carril de l’autovia de circumval·lació d’Alacant, soterrament estació d’Alacant i vies del ferrocarril, desviació de la carretera nacional 332 al pas per dins ciutat i per l’Esplanada d’Alacant, Corredor Mediterrani, i parem ja de dir o vostés mateixos vagen afegint...
Per què?, per què este abandonament per part de l’Estat? Potser no tenim força o presència, potser no ens consideren... El que sí sabem és que, per ací, ens encarreguem de dir a tot el món que estem barallats, estem descohesionats. El discurs que s’envia des de certes esferes, com una matxaca, és allò condensat en l’alicantilismo (i la susdita manifestació n’és un exemple), és a dir, divisió i separatisme de tot el que representa la Comunitat Valenciana, com si a soles els alacantins tinguérem més força. I, a més a més, divisió interna, refusant la història, la cultura, o la llengua de la terra, tal com va fer l’actual Ajuntament d’Alacant en unes votacions en contra. Com si estiguérem treballant per a aquell que diu: «Divideix i venceràs».
I si en vols més, para el cabàs: més amunt, la tenen presa amb Catalunya, en un discurs concretat en l’anticatalanisme. Una forma de negar l’origen comú, la història comuna, la cultura afí, en un ardit que en realitat és una guerra contra el valencià. És a dir, un enfrontament i discòrdia civils. Un desànim. Una societat desconcertada, desconjuntada, fàcil de dominar. Així és com ens cansem de vore, sentir i oir, per exemple, que el Corredor Mediterrani no és realitat, que tots són retardaments, que la manca del doble carril de mercaderies i de passatgers AVE és una atac a la competitivitat i riquesa del país nostrat. Què fem nosaltres?, a banda de dir al món que estem barallats. L’últim episodi ha estat, de moment, l’episodi discriminatori en l’ambulatori d’Alfafar, o la susdita manifestació fallida d’Alacant.
L’única eixida és la cohesió social, acceptant les peculiaritats o diferències de cadascú, no creant falsos problemes (alicantinisme, anticatalanisme), no tirant-nos per cara els ets i els uts. Tots junts tindrem més força, més coratge, més respecte dels altres. La Unitat i cohesió de tots els qui habitem esta terra és condició imprescindible per a treballar i rendir millor, per a tindre força i presència davant dels altres, per a reclamar allò nostre, tots junts. Tots junts.
