Un sociòleg valencià a Cambridge

Primavera de 1983, en tren, camí de Cambridge. Des de Londres estàvem debatent sobre els canvis que s’estaven donant al nostre estimat país dels valencians. Un servidor, emfatitzant la diversificació econòmica ocorreguda des dels seixanta, en la línia del que havia defensat Ernest Lluch. Ell, emfatitzant que la cultura social estava encara impregnada, malgrat tot, d’un elevat agrarisme.

Tots dos, però, compartíem buscar en la universitat anglo-saxona capacitats analítiques més pregones que les que havíem adquirit fins aleshores en la nostra formació acadèmica. La veritat és que, en els deu anys anteriors, ens havíem bolcat en el treball polític de primera línia i, tot i que les tesis doctorals les teníem fetes, necessitàvem de major oxigenació professional.

Per la meua banda, l’havia trobat mínimament en un Research Scholar eixe any en la London School of Economics (LSE) i, per la seua, anava a fer-ho a Cambridge.

A partir d’un cert moment, la conversa va derivar cap a les circumstàncies polítiques d’aleshores, tan de contrast entre la situació l’espanyola i la britànica. En un lloc, amb un mandat electoral ferm, per a que un partit socialdemòcrata -liderat per Felipe González- construïra l’Estat del Benestar.

En l’altre, amb el mandat de l’electorat per a que un partit conservador -liderat per Margaret Thatcher- reduïra eixe model d’Estat. Un model, per cert, que estava molt consolidat i consensuat entre partits i sindicats a partir de l’Informe Beveridge (1942). El model thatcherià incloïa fer una política econòmica de tall neo-liberal. Ella va entendre que calia començar per afeblir el paper dels sindicats i ausades que ho va aconseguir.

Per a qualsevol científic social, el tema de l’Estat del Benestar era, doncs, apassionant. Més encara per a un sociòleg. Josep Picó, el meu interlocutor, era sociòleg i tractava d’esbrinar totes les potencialitats científiques del tema de la mà d’un referent europeu, Anthony Giddens.

La trobada entre els dos sociòlegs, aquell dia, degué de ser ben profitosa perquè, a l’any següent, el valencià es va trobar de Visiting Associate en el Clare Hall College de Cambridge. Poc després, el 1985, seria nomenat Life Member. Hi va tindre estades durant 25 anys.

Ara ha recollit en un llibre, Memòria de Cambridge (ed. Afers), les seues vivències personals i professionals. Ho recull quasi tot: des de les passejades en bicicleta per una ciutat ben singularment universitària (Oxford és més diversa), els arquitectes dels i els ambients als colleges, a les facultats, a les biblioteques, als pubs (particularment, The Eagle) i, fins i tot, detall dels científics més decisius per a les nostres vides i que hi varen treballar, al llarg de la seua història, des de Newton i Erasme fins al grup de Bloomsbury o l’economista ricardià Piero Sraffa. També, de F. Crick i J. Watson que, al 1953, van identificar l’estructura de l’ADN.

Especial atenció mereix el Social and Political Science Commitee (SPS), embrió de la Facultat de Sociologia i Ciència Política, on treballaria. Com també la bona relació amb Mike Rigby i Theresa Lawlor, del South Bank Polytechnic de Londres, que estaven dedicant moltes hores de recerca al sindicalisme espanyol. Una relació que vaig tindre el gust de compartir.

Una primera nota a destacar eren les lluites acarnissades per accedir a la condició de professor, com a resultat de la intensa meritocràcia que caracteritza la vida acadèmica anglo-saxona. Giddens ho va aconseguir i, amb el temps, acabaria de director de la LSE i assessorant al Primer Ministre laborista, Tony Blair.

Malgrat tot, malgrat la senyora Thatcher, aleshores, encara un cert aire fabià, en la tradició socialdemòcrata, envoltava fins i tot els plantejaments d’una part de la jerarquia anglicana, com els de l’arquebisbe de Durham, que Picó escoltava pel programa Open University, per la ràdio. Enveja legítima davant els plantejaments tan conservadors de la jerarquia catòlica espanyola. Unes Esglésies d’important influencia, aleshores, en les seues respectives societats.

Cal tindre en compte que darrere aquesta fortalesa intel·lectual de la proto-socialdemocràcia, inspiradora de l’Estat del Benestar, estava la tradició filosòfica de l’utilitarisme anglés. Una llarga tradició que mirava d’establir una moral natural purament racional i alliberadora de la religió. Condicionant, per tant, el discurs de la pròpia Església d’Anglaterra.

Un dels utilitaristes més coneguts, Jeremy Bentham, més de segle i mig abans, ho resumia ben clar: «la finalitat de l’acció social és produir la màxima felicitat per a la major quantitat de gent». John Stuart Mill, posteriorment, reblaria el clau de l’utilitarisme quan precisa que l’autèntica felicitat arriba quan la teua felicitat busca també la del conjunt de la societat. La millor palanca per a aconseguir-ho és l’educació, front a l’intuicionisme. Sense dubte, el pensament de John Maynard Keynes en seria deutor d’aquesta tradició tan britànica.

Lligant amb tot això estava la curiositat científica que va arrelar ben aviat en gran part de la societat anglesa, en ple segle XVII. L’inici de la industrialització, a la segona meitat del segle següent, crearia les condicions socio-econòmiques per a enfortir aquest estat de coses que implementaven la llibertat de pensament i recerca. Quin avanç històric front als plantejament retardataris de les societats catòliques com, especialment, l’espanyola!

Cambridge tingué en Henry Sidgwick el més influent de tots els que seguien aquesta línia de pensament. Sense oblidar el grup discret dels Apostols, format per estudiosos brillants, que s’enfrontaria a la societat de moral victoriana. De tot això i més ens parla el llibre del professor Picó. Però ens fa una advertència: el caràcter eminentment teòric de la Sociologia que s’hi feia (en contrast amb la francesa o la italiana), necessari però insuficient per conèixer la realitat social.

El grup de sociòlegs que compartien les seues estades a Cambridge, particularment Guiddens, però també, David Held, John Thompson i la catalana Montserrat Guibernau, en tot cas, marcaria tota la seua vida acadèmica fins ara mateix. La seua producció científica així ho acredita.

Vida acadèmica i no acadèmica. Perquè, simultàniament a la seua carrera professoral, que el portaria a accedir a la càtedra de Sociologia de la Universitat de València, Josep Picó acceptà l’encàrrec del primer president democràtic de la Diputació de València, Manuel Girona, per posar al dia la Institució Alfons el Magnànim. Una tasca brillant, amb una transició facilitada pel director anterior Arturo Zabala.

El professor Picó va aconseguir, en el Magnànim, comptar amb col·laboradors de prestigi, com Màrius Garcia Bonafé, Andreu López (que, més tard, seria conseller de Cultura), Gustau Muñoz o Enric Sanchis, i assolir ser un referent cultural a l’alçada europea, amb una producció editorial sense precedents i unes seccions temàtiques liderades pels científics de major rellevància de les universitats valencianes.

Tot ben diferent del que va passar amb el Centre de Cultura Valenciana, l’altra institució cultural depenent de la Diputació. De fet, el Centre de Cultura Valenciana -que el darrer president franquista de la Diputació, Ignacio Carrau, va canviar-li el nom pel de Reial Acadèmia de Cultura Valenciana- no ha alçat el cap, desgraciadament, des d’aleshores, tot i les bones intencions d’algun dels seues degans.

En suma, és raonable pensar que les estades a Cambridge del sociòleg Josep Picó van tindre un doble efecte. D’una banda, dotar de major consistència teòrica a l’àrea del seu ram en el món universitari valencià. D’altra, dotar de projecció internacional a una institució -el Magnànim- clau en els moments de consolidació democràtica i de recuperació de l’autoestima cultural valenciana.