Al marge de la banilitat

Tenim molta informació, sovint, quan agafe el bus veig com la gran majoria d’usuaris tenen el mòbil a la mà, probablement passen el trajecte mirant la pantalla, a la qual, tenen opcions tals com noticiaris, publicitat, o internet. Per altra banda, a casa hi ha més pantalla, de canals trobem de tots els gustos, òbviament, tot dins del sistema; la premsa escrita, però, és altra cosa, segons em diuen som la gent gran els consumidors habituals de paper imprès on podem escollir amb més criteri. Podem, però, afirmar que som una societat informada? Llegia no fa gaire un llibre de Josep Maria Terricabras, professor jubilat de filosofia, que en relació a la televisió plantejava la situació així : «La banalitat de certes cadenes i d’alguns plantejaments televisius influeix en una audiència que pot acabar sense judici propi i sens esperit crític, conformada amb tot allò que se li ofereix, com més fàcil, més simple i més superficial millor...la gent acaba acceptant l’oferta que li fa, perquè en el mercat, primer hi ha l’oferta i després ve la demanda. I tothom sap que l’oferta menys exigent –la intelectual·lment i moralment més barata- acostuma- a tenir bona acollida» (’Pensar diferent’. 2021). Doncs, jo afegiria com aquesta dinàmica acaba predominant i es contagia a la resta de cadenes i en part al conjunt dels mitjans de comunicació.

Dia a dia ens trobem amb multitud d’informacions, centrades bàsicament en picabaralles i declaracions dels polítics, amb titulars més que cridaners, sense oblidar alguns «culebrons». A pocs mesos d’eleccions autonòmiques i locals, les maniobres al si dels partits, i les especulacions i les quinieles sobre els pactes i les candidatures són ara noticia. Què difícil resulta eixir-te’n del guió! No obstant, crec que caldria sortir d’eixa lògica, la dels grans titulars que solen prevaldre sobre altres temes que resten com menors tals com : les situacions de desigualtat, la qüestió de l’habitatge, que fer amb la sanitat, la recerca, els museus, les arts, les relacions humanes o la convivència, l’ impuls de la transició ecològica, com millorar la justícia, i en particular front a la violència masclista... Agnès Heller, també del camp de la filosofia, puntualitzava com hui en dia existeix una gran «pèrdua de capacitat de diferenciar entre allò que és bo i allò que dolent» (’El món, el nostre món’. 2020), circumstància, que el meu parer, té prou a veure amb la banalitat informativa imperant.

Doncs, no és tracta de caure al parany del pessimisme, la mateixa pensadora esmentada abans, insistia en una idea: en tant hi ha possibilitats de millores viables no val la pena perdre el temps pensant en el pitjor dels escenaris. Oblidem-nos de coses com les eixides la presidenta de Madrid; pensem i valorem , amb el necessari esperit crític i alhora positiu, sobre tot allò que és millorable i que resta pendent. Des la pròpia experiència, i la que ens dona el temps viscut, els ciutadans i les ciutadanes podem estar informats, i per tant, amb capacitat de triar i optar.