Opinión | Caixa d’eines

Assaig sobre la solitud

Fay Bound Alberti

Fay Bound Alberti

La soledad tiene una biografía» escriu Fay Bound Alberti. «La soledad no es una cosa estática sino una bestia proteica que cambia con el tiempo», continua la historiadora de la Universitat de York. En efecte, com tants altres conceptes, la solitud ha expressat significats heterogenis segons èpoques i circumstàncies. També dins d’una mateixa vida individual, d’acord amb l’atzarosa biografia de cadascú.

Els xiquets que descobrírem la complicitat entre canyars i tolls plens de granotes vam tardar a saber què significava la soledat. El pas del temps ens la va presentar davant dels ulls sense saber com ni quan. La memòria ja desdibuixada i les absències que ara ens acompanyen calladament ens ha provocat certament una soledat «adverbial», per dir-ho com el savi Lluís Duch. «La meua infància està soterrada sota un pàrquing», ha declarat recentment Joan Manuel Serrat, a punt d’entrar en la darrera soledat, ves a saber si desitjada. «Y los lugares, tanto como las persones, importan en relación con la experiencia de la soledad», remarca Fay Bound Alberti.

La soledat és, en qualsevol cas, l’antítesi d’un món comunitari que passa avall per raons més incontrolables com més va. El resultat n’és una vida impensada que imposa el període fins ara ignot de l’edat biològica. Però també el narcisisme en què ens ha submergit la tecnologia amagada sota el concepte enganyós de xarxes socials. Una condemna untada amb la seductora mel postmoderna que incita a l’excés introspectiu i l’individualisme nihilista.

Segons suggereix la mateixa Fay Bound Alberti, totes aquelles circumstàncies determinen significats ambivalents de la soledat -tan ambivalents en realitat com la mateixa vida. Si bé ho pensem, quantes vegades hem desitjat una soledat que no teníem? Quantes vegades necessitem una companyia ara absent? «La solitud no es troba, es fa», escrivia Marguerite Duras. «Jo la vaig fer. Perquè així ho vaig decidir. Perquè vaig decidir que era allà que havia d’estar sola, que estaria sola per escriure llibres», remarca l’escriptora francesa defensant una opció tan vital com una altra.

Al capdavall, els vicis solitaris de la lectura i l’escriptura són part d’un mateix impuls individualista. També la música que ens arriba pels auriculars mentre passegem per l’horta i, vist a l’engròs, tots els productes culturals que, potser sense ser-ne conscients, ens capgiren l’experiència comunitària mentre mitifiquen les expectatives de llibertat en un món en què el consum -inclòs el consum cultural- és una font d’identitat, però també d’aïllament. I tanmateix, la construcció de la «solitud voluntària» de què parla el també francès Olivier Remaud és una victòria irrenunciable contra les avinenteses que ens condicionaven la vida sense demanar-nos-en l’opinió. «Per al que s’ha de veure ...», ens hauria contestat Joan Fuster.