Dret Civil Valencià i txa-txa-txa

El Dret Civil Valencià, com el camí de l’infern (abans que Joan Pau II l’eliminara del catàleg de llocs d’interès turístico-bíblic), està empedrat de bones intencions i poques accions. Que Galícia, País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya i Balears tinguen furs propis, quan el País Valencià es regeix pel Codi Civil espanyol, amaga en les profunditats de la nostra identitat com a poble tota una Atlàntida de causes que, com els manaments, es poden resumir en dos: docilitat i candor. La docilitat ens fa ‘muelles’, i el candor genera el tropisme irresistible d’ofrenar ‘glòries a Espanya’. Mentalitat de colònia que acceptem amb naturalitat. I qui n’és el culpable? Tots i ningú com en Fuenteovejuna. I quan la culpa és de tots i no és de ningú té copyright de Gabinete Caligari: la culpa, del txa-txa-txa.

Com que hem fet del Decret de Nova Planta el mur de tots els laments, ens retrauen que exhumar el passat és renunciar al futur. Però, curiosament, les sentències del Tribunal Constitucional de 2016 es remeten a aquell Decret per justificar l’anul·lació de lleis valencianes aprovades per les Corts. I és que, per una mena d’efecte papallona, el Decret de 1707 es fa present i condiciona el futur. El dret civil propi és una singularitat com a poble diferenciat. Així que, si no té el suport dels grans partits, hauria de tindre’l. I si la societat civil ha dit sí, el Congrés no hauria de dir no. I si altres autonomies tenen capacitat legislativa civil, el País Valencià també l’hauria de tindre.

El consens polític i social per incloure el Dret Civil Valencià a la reforma constitucional ha tingut arrancada de rossí i parada de burro. Primer, «pasito p’alante»; i a l’hora de la veritat, «pasito p’atrás»: deixem-ho per a més endavant. Però, per què hem de creure que assolirem demà allò que se’ns nega hui? Un observador imparcial diria que el País Valencià no és ja terra de rates penades, sinó de carrancs. I així anem: a ritme de txa-txa-txa. «Un pasito p’alante, dos pasitos p’atrás».