Luz y taquígrafas

Les càmeres arreplegaven alguns primers plànols, molt inquietants, del professor, i es podia percebre que, per moments, respirava amb dificultat. Ella, implacable des de la tribuna i durant tota la rèplica, va aconseguir pujar el voltatge de tot l’hemicicle, però in crescendo, sense estridències i deixant-lo respirar. Elegant.

La vicepresidenta segona, i també ministra de Treball i Economia del govern espanyol, Yolanda Díaz Pérez, contestava així al professor Tamames, candidat de Vox per a la moció de censura contra el president del govern, Pedro Sánchez; i tot l’hemicicle relluïa amb el seu discurs, el d’ella, clar. «...El país movido por la energía emancipadora del feminismo...» va dir la vicepresidenta per a descriure la política feminista que aquest govern treballa i promou per a transformar-la, finalment, en lleis, en més drets i en més llibertats per a les dones.

La vicepresidenta, com a bona amfitriona, donava la benvinguda a un professor acabat d’aterrar a un nou país, a un país de dones, que decideixen, treballen, cotitzen i manen, perquè «...una España sin mujeres es una impugnación de la realidad...»; i li advertia, a més, que és impossible construir un país sense dones. La quantitat de xifres que ella llençava, des d’allà dalt, comptabilitzaven les millores professionals i salarials de les dones, l’augment del nombre de dones inscrites en la Seguretat Social, els drets laborals, els drets i llibertats sexuals, la igualtat d’oportunitats de les dones..., que ell encaixava com podia, visiblement desassossegat però, sobretot, molt preocupat perquè, potser, pensa que les dones estem en una deriva de desconstrucció del rol de la gestació i de la criança; i, per això, ara s’allunyem d’aconseguir l’objectiu de 2’1 filla i/o fill per dona.

La llum la posava ella i el professor replicat, encegat per aquella allau de claror, agafava aire. La vicepresidenta, en un moment del seu discurs, també va fer referència al silenci, com un aliat més del masclisme, que només vol dones que no parlen; el professor va demanar un descans; i, sembla que, per a ell, la vicepresidenta i ministra va parlar massa «...una hora y cinco minutos...» va dir ell. Les taquígrafes, silencioses, en prengueren nota.