Via Laietana, 43. Casal de la tortura
Per molts lluitadors per les llibertats, d’abans i d’ara, dir «Via Laietana» és suficient perquè els vinguen a la memòria terribles històries de terror, on durant anys, molts anys, massa anys, els funcionaris de policía usaven mètodes no massa ortodoxos en el seu tracte amb els detinguts. Segurament a altres ciutats de la pell de brau també han existit altres «vies laietanes», però ara un llibre: «Torturades», editat per Comanegra i escrit per Gemma Pasqual i Escrivà, ens mostra el maltractament que 22 dones, de tota classe i condició, van sofrir a mans del policies de la Brigada Político Social durant la seva estància en aquella casa dels horrors seu de la «Jefatura» de la policía a Barcelona. Encara ara alguns dels que foren feroçment torturats en aquell sinistre edifici no s’atreveixen a passar per davant. i molts, a més a més de les seqüeles físiques, productes del mal tracte, també pateixen seqüeles psicològiques en no poder oblidar les tortures a les que van ser sotmesos entre aquelles parets que, metafòricament, vessen sang pels quatres costats.
«Torturades» és un llibre dur, però necessari, perquè no podem oblidar la història, una història que ens van amagar mentre aquestes 22 dones, i també molts homes, eren torturats per uns funcionaris que, de persones senzilles i, fins i tot, bons pares de família, esdevenien una colla de sàdics una vegada travessaven l’entrada d’aquella casa de la por. Carla Valls i Duran escriu al pròleg «Aquests pàgines son un acte contra l’oblit», i això es el que són els testimonis d’aquestes dones a les que Gemma Pasqual ha donat veu amb aquest llibre on, segur que en les converses de l’autora amb les protagonistes, més d’una vegada hauran aparegut llàgrimes de ràbia en recordar que els seus torturadors van continuar exercint el seu maleït treball, alguns fins i tot van ser premiats amb medalles pensionades, en temps de democràcia. A una de les torturades un dels policies li va dir que ells, encara que canviés el règim polític, continuarien fent la seva feina, perquè son necessaris. Dissortadament tenia raó, la Transició va ser un «bluf» on no es van demanar responsabilitats a militars, jutges i policia.
Amb la victòria franquista, generalment, eren comunistes i anarquistes els qui habitualment queien en les urpes de la BPS, entrenada per Paul Winzer, oficial de la Gestapo i membre del partit nazi. Amb el temps, com demostra «Torturades», també passarien per les mans dels torturadors gents com homosexuals, gitanos o immigrants. I des del principi l’independentisme sempre ha estat fixe al punt de mira d’aquella policia que feia cas omís de la Declaració dels Drets Humans que prohibeix la tortura i de la Convenció contra la Tortura ratificada per Espanya el 1987.
Llegint el llibre se’n fa present que les parets d’aquest edifici no sols han estat testimoni mut de les malifetes de la policia del franquisme sinó també dels funcionaris policials d’aquesta democràcia « imperfecta» con va dir d'ella The Economist. Gemma Pasqual i Escrivà amb «Torturades» ens ha mostrat una part de la història del nostre País, una història que no s’ensenya a les escoles, com tantes altres. Una història que demostra que abans i ara l’Estat utilitza mètodes per fer-nos por, per fer que ens quedem a casa callats, que obeïm, perquè sí ens revoltem podem acabar en una «via laietana» qualsevol de la mà de la «llei mordassa». El llibre és dur, però necessari, ens fa falta gent, com Gemma i les 22 dones del llibre, que, amb valentia, ens mostren la dura realitat i ens empenyen a no oblidar la memòria col·lectiva. El millor que es pot fer amb el temple de l’horror de Via Laietana és fer d’ell un museu per recordar allò que mai devia haver succeït.
