Opinión | Caixa d’eines

L’autoritat

En la societat tradicional, l’autoritat recau de manera automàtica en les persones majors. Persones, llevat de casos comptats, considerades sàvies, i a les quals en conseqüència se’ls parla amb respecte i de vostè. L’edat és, de fet, el factor imprescindible en l’establiment de les jerarquies regulatòries d’aquest model social. Unes jerarquies el manteniment de les quals no necessita sancions formals ni codis escrits. Al capdavall, l’autoritat -com també, posem per cas, la confiança- són normes bàsiques de la «gramàtica social», per dir-ho com el filòsof Joan-Carles Mèlich. Una manera contrastada d’organitzar normativament el món comú. Per descomptat, l’exercici de l’autoritat comporta la responsabilitat connexa. No n’hi ha, ben mirat, una sense l’altra.

Fa uns anys, alguns moviments igualitaristes -i suposadament progressistes- van pretendre abolir les relacions socials recolzades en el principi d’autoritat. La dels pares i la dels professors, en primer lloc, amb conseqüències letals per a la convivència i també per a la instrucció i l’educació. Com si pares i fills tinguérem la mateixa autoritat -i la mateixa responsabilitat- davant del procés de socialització dels menuts. Com si el mestre i l’alumne foren col·legues o companys que ho poden compartir tot. Aquelles actituds són encara un dels contrasentits més estesos entre les darreres generacions de pares xupi-guais i renovadors pedagògics que toquen d’oïda. En realitat, unes actituds exculpatòries que s’espolsen la responsabilitat que exigeix l’exercici de l’autoritat.

En tot cas, l’autoritat té poc a veure amb el poder i gens amb la violència -inclosa la violència simbòlica. Max Weber va dedicar pàgines sàvies al concepte d’autoritat. Anys després, Richard Sennet va publicar un llibre titulat precisament La autoridad. Ara, Fina Birulés en subratlla l’interès en Hannah Arendt: el món en joc. Més enllà dels assassinats freudians, valdria la pena repensar una categoria social que, com la mateixa confiança, passa avall sense substitut en la societat postmoderna. Al capdavall, què és la postmodernitat sinó la desaparició de les jerarquies que ordenaven aquell món comú?

L’edatisme és la darrera expressió del pensament d’aquells que han descobert la roda, l’escriptura i la pólvora, tot alhora i el mateix dia. Joves ardorosos tan impermeables a les lliçons de la història com a la saviesa acumulada a les biblioteques. La croada antiboomer n’és una expressió tan pornogràfica com darwinista. I l’adamisme que sol acompanyar-la, un autoengany narcisista. Al capdavall, la ruptura entre la norma que heretem del passat i la innovació que implica el futur clivella la baula de la transmissió del coneixement. Només la ceguesa impedeix als joves ardorosos adonar-se que aquesta baula havien de ser ells mateixos. En la deixadesa de la responsabilitat hi ha també la renúncia a l’autoritat futura.

TEMAS