La ment captiva

L’escriptor polonès Czesław Miłosz va ser premi Nobel l’any 1980. Nascut el 1911, va viure la creació de la Unió Soviètica i també el mal absolut del nazisme alemany. Cap biografia pot resultar indemne d’uns fets històrics tan rellevants, tampoc en l’esfera intel·lectual. Al capdavall, els sistemes d’idees no naixen en el buit social sinó que són expressió -causa i conseqüència alhora- de l’estructura en què han emergit i s’han reproduït. Acabada la Segona Guerra Mundial, Miłosz va ocupar càrrecs de representació a Washington i París. Precisament a París estant, va decidir exiliar-se i allà mateix, el 1953, va publicar La ment captiva, un llibre que justifica tota una trajectòria intel·lectual i potser un Nobel. El vaig llegir fa molt anys en versió espanyola d’Enrique Revol per a Tusquets. Un d’aquells textos que et capgiren les maneres de mirar la realitat. Que et canvien, finalment, la mateixa manera d’interpretar això que ens presenten com «la realitat». El vaig rellegir després que el 2005 la Universitat de València el traduira al català en versió de Guillem Calaforra.

El mateix Calaforra havia publicat anys arrere un text —un híbrid d’assaig i d’anàlisi del discurs— amb el títol «Notes sobre el pensament captiu», que es pot trobar dins del seu magnífic llibre Paraules, idees i accions. He tornat a Miłosz fa uns dies, ves a saber si impulsat pels canvis —no solament polítics— que amenacen de colonitzar les consciències del nostre ecosistema cultural. La ment captiva estudiava els mecanismes per mitjà dels quals els intel·lectuals del bloc soviètic perderen la seua independència de criteri, s’adaptaren al medi polític i socioeconòmic sobrevingut i esdevingueren, ells mateixos, mecanismes de reproducció d’un règim que no respectava les condicions necessàries per al pluralisme i la llibertat expressiva.

Ben mirat, un procés induït d’abdicació del pensament crític, d’assumpció i institucionalització del discurs oficial de torn. «El resultat», explicava Guillem Calaforra en aquell text referit, «és que s’internalitzen gradualment els termes i els esquemes d’un discurs que converteix el pensament lliure en pensament captiu». Em fa l’efecte que aquell procés ha esdevingut una categoria més enllà del cas estudiat per Miłosz. Ara, em sembla, és del tot procedent per a explicar els diversos camins d’alienació doctrinària que s’imposen des de les estructures política, mediàtica i cultural. Uns alienació que condiciona, finalment, un món en què fins i tot sectors d’esquerra exigeixen un compromís més propi del creient que de l’intel·lectual. No sé si aquest maldecap és fruit d’alguna mena de dol o només un estadi de lucidesa passatgera que demana triar, com apuntava Calaforra parlant de Miłosz, «entre la fidelitat al medi cultural i la urgència de la fugida o exili».

Suscríbete para seguir leyendo