Un nou sis d’agost

Com cada any, hui es commemora l’aniversari del llançament de la bomba atòmica sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima, seguida pocs dies després d’un altra sobre Nagasaki, enguany ja fa setanta-huit anys. La repetició periòdica de la commemoració pot tractar-se, però, de l’única característica constant dins del panorama del armament nuclear.

La visió de conjunt es descoratjant. La comunitat global es troba tan dividida com sempre, si no més. Una sèrie de conferències sobre les conseqüències humanitàries de les detonacions nuclears va donar lloc a la conclusió d’un tractat sobre la prohibició de les armes nuclears, el TPAN, al 2017. Ara per ara, el TPAN ha sigut signat per noranta-dos països – gairebé la meitat dels estats del món – i ratificat per seixanta-huit – més d’un terç. La majoria del signataris són membres de les zones lliures d’armes nuclears, les quals s’estenen per gairebé tot el Sud Global, però també inclouen membres europeus com Àustria, Irlanda, Malta, o la Santa Seu. Fins i tot, l’organització no governamental que s´ha encarregat de promoure la conclusió del tractat, la campanya internacional contra les armes nuclears, ha sigut guardonada amb el premi Nobel de la Pau. Al mateix temps, el nou tractat ha fet poc per reduir les divergències amb el camp oposat: el de les potències que disposen d’un arsenal atòmic i el seus aliats. No només rebutgen el TPAN, sinó que ho denuncien com incompatible amb el Tractat de No Proliferació d’armes nuclears del 1968, considerat com la pedra cantonera del règim que governa l’armament esmentat. Pels adeptes al TPAN, en canvi, eixa incompatibilitat no existeix. No és menester recordar que el nostre país es contrari al TPAN, al igual de la resta dels membres de l’Aliança Atlàntica. La posició espanyola, segons la qual no val la pena adherir-se a un tractat que no compta amb la participació de les potències atòmiques, ha romàs inalterada al llarg dels sis anys transcorreguts des de la firma del TPAN, evidenciant l’existència d’un consens entre els partits majoritaris. La signatura del TPAN només ha sigut preconitzada pel partit Unides Podem, que no ha aconseguit influir sobre la postura oficial encara que fora part de la coalició governamental al llarg de l’última legislatura.

Mes enllà de la persistència – si no agreujament – de les profundes divisions que caracteritzen el panorama global, els esdeveniments més preocupants emanen del comportament dels estats possessors d’armes atòmiques. Aquesta volta, el delinqüent principal es Rússia, la qual cosa no és necessàriament habitual. A partir de la invasió de L´Ucraïna, ha adoptat el costum de formular amenaces, més o menys explícites, d’usar les seues armes nuclears, a fi d’intimidar el països occidentals que donen suport a Kíiv i dissuadir-los d’intervenir directament en el conflicte bèl·lic. Encara que la sinceritat d’aquestes amenaces és més que qüestionable, hi romanen un fenomens inhabitual que accentua la fragilitat del règim que regula el esmentat armament. Encara més inquietants és el desplegament d’armes atòmiques russes a la veïna Bielorússia. Amb aquesta mesura, Moscou es proposa replicar el «préstec» d’armes nuclears a països aliats que existeix al context de l’Aliança Atlàntica, demostrant el seu interès a establir un paral·lelisme amb els Estats Units. Tot això va més enllà dels rutinaris plans de modernització d’arsenals escomesos pels països possessors que són objecte de crítiques periòdiques. La conferència preparatòria de revisió del Tractat de No Proliferació que es va celebrar esta setmana a Viena en fa prova.

Tanmateix, aquests esdeveniments romanen lluny del nostre dia a dia. Molt més prop de nosaltres, i més susceptible de influir sobre les nostres idees pel que fa al arma nuclear, és Oppenheimer, una de les pel·lícules estrella del estiu. Com biografia del director del projecte Manhattan, el film ens insta a reflexionar sobre l’origen de la bomba nuclear. No obstant això, la història que narra es basa en el paral·lelisme entre el protagonista i el mite de Prometeo, qui ha estat castigat pels déus en represàlia per haver donat e foc als mortals. Aquest leitmotiv ha sigut seleccionat pels autors d’una recent biografia del físic, Kai Bird i Martin Sherwin, que l’han subtitulat Prometeo Americà. Per tant, la trama es centra en el suposat «càstig» de Oppenheimer, qui ha estat allunyat de la política a causa dels seus contactes amb membres del partit comunista estatunidenc després de la construcció exitosa de l’arma atòmica. Aquest leitmotiv enfosca – si no substitueix - allò que deuria ser el tema central, és a dir, la responsabilitat de la ciència en la carrera armamentista. Pel que fa a les víctimes de la bomba d’Hiroshima que hui commemorem, només són esmentades una vegada al llarg de l’interrogatori que articula la trama, i de una forma més visual però indirecta, en una breu visió del físic en conèixer la noticia del llançament. En comptes de l’explosió nuclear sobre Hiroshima, els espectadors presencien la prova nuclear al desert de Nou Mèxic, un espectacle impressionant i gairebé estètic que no deixa víctimes, als menys immediates. Per tant, és més fàcil que l’empremta que la pel·lícula es susceptible de deixar en el imaginari col·lectiu siga una reflexió sobre el deute de la societat amb els científics que el record de les víctimes. La seua memòria no és a prova de bombes.