Les cendres

L'editorial Afers ha publicat fe ben poc Les cendres del fènix, un llibre de difícil classificació on el seu autor -l'amic i company de treball meu, al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València-, Josep-Enric Rubio Albarracín s'endinsa per primera vegada -o, almenys, ho fa públicament- en l'art complicada de la narració i, en aquest cas, mig a cavall de la prosa de ficció i l'erudició de caire filosòfic i històric, tot aprofitant el seu gran coneixement d'aquestes dues disciplines. De fet, Rubio és un reputadíssim lul·lista, és a dir, un especialista en l'obra i la figura de Ramon Llull, que és tant com dir en l'autor més complex, més enigmàtic i de major projecció mundial de les nostres lletres. Potser, també, perquè a Llull se l'ha considerat un veritable avançat als seus temps, ja que fins i tot se'l fa pare d'una espècie del que ara anomenaríem intel·ligència artificial, gràcies als sistemes que ideà, per demostrar mecànicament la preeminència del cristianisme sobre les altres religions a les quals es proposava rebatre els arguments i acabar amb la conversió de tots -jueus, gentils i musulmans- a la fe de Crist.

Amb un bagatge cultural impressionant -i ho dic no sols per aquest llibre, sinó per les múltiples ocasions en què he tingut el plaer d'escoltar Rubio explicar aspectes d'exegesi bíblica, d'ecdòtica o de filosofia o religió, i no només medievals!- l'autor de Les cendres del fènix ha fet tot un exercici de malabarisme, per tal d'insinuar-se entre les línies de les seues pàgines i, alhora, apartar-se suficientment per tal de permetre'ns la il·lusió de la ficció, de la meravella del relat literari que no ha de ser necessàriament autobiogràfic -encara que sempre ho és, tant si es vol com si no es vol.

El llibre en qüestió es troba format per una sèrie de relats que poden funcionar de manera autònoma i ens mostren diferents etapes de la relació de l'autor -i del personatge central- amb la ciutat de Friburg de Brisgòvia, a Alemanya. Una ciutat que és un referent en l'estudi del lul·lisme i on Rubio treballa sovint com a investigador convidat. Precisament, aquesta relació amb la cultura germànica, adobada sobre la base del coneixement exhaustiu de la magna obra de Llull, i amb una cultura -no només filosòfica o medievalista- és el que dota d'un atractiu inqüestionable el llibre que ara tinc entre mans i que és, de totes totes, una bona lectura per aquests dies de l'estiu, quan tot -bàsicament per la calor- tendeix a alentir-se.

Suscríbete para seguir leyendo