Indultar, amnistiar

Dues opcions que són actualitat, cal, doncs, parlar i informar, sense apriorismes ni passió, amb allò que en termes col·loquials qualificaríem de trellat. Es tracta de dos instruments jurídics, o eines, per resoldre situacions personalitzades o públiques, que tenen elements comuns però també diferències. L’amnistia és una mesura que té prou a veure amb la política, puix implica esborrar els efectes penals de determinats actes d’intencionalitat política. Al nostre cas, es concreta en una norma jurídica emanada de les Corts Generals de l’Estat, aleshores no és, doncs, com a vegades es diu, un acte del govern de torn, sinó resultat d’una iniciativa legislativa. L’indult és una opció més aviat personalitzada decidida pel govern de l’estat, seguint uns tràmits i amb unes garanties jurisdiccionals, que deixa sense efectes l’aplicació de les condemnes.

A l’Estat Espanyol, l’indult es va regular el 1870, d’ell s’ha beneficiat persones condemnades en ser eximides de la responsabilitat penal, majoritàriament per delictes comuns. El Codi Penal ho diu molt clar a l’article 130-4, en establir l’indult com a causa d’extinció de la pena. L’amnistia es va regular per primera vegada en la Constitució de 1931, i en 1977, amb la democràcia, es va concretar en una llei, la qual eximia les responsabilitats per actes d’intencionalitat política, incloent-hi els delictes dels agents de la dictadura franquista que afectaven els drets i llibertats. Recentment, tenim el cas de Colòmbia, on el 2016 es va acordar una amnistia als membres de la guerrilla, o siga aquells que acceptaren el procés de pau, també, a Irlanda del Nord, o l’Ulster, es va aplicar amb els acords que establiren un règim autònom, tancant així un llarg conflicte.

Per què, doncs, tant d’aldarull per parlar del tema en relació amb el «Procés»? La convocatòria d’un referèndum al marge de la legalitat el 2017, fou un conflicte polític, i aleshores, enviar com feu el PP a la Guàrdia Civil amb ordres de reprimir «manu militari», no resolgué el conflicte, més aviar el va alimentar, generant víctimes, condemnes, exilis, i actuacions penals. El resultat fou agreujar el tall entre una part important de la ciutadania de Catalunya amb l’estat, donant pas a greuges, en tant que a altres zones de l’estat s’expressen sentiments anticatalans. La reconciliació, l’entesa, i l’expressió lliure de la voluntat de la societat catalana, són objectius desitjable, i l’amnistia podria ser un camí.

La naturalesa política del problema o conflicte resulta manifesta, fa temps que vaig parlar d’un xoc d’identitats, el qual es produí als treure les urnes uns, i en reaccionar el Govern enviat aquell amb vaixell amb unitats de la Guàrdia Civil, amb la violenta repressió que va succeir. Que un partit de clara significació espanyolista ultra encapçale el combat contra l’amnistia o l’indult als polítics del «Procés», evidencia que estem davant d’un conflicte polític. Per això, una vegada més cal repetir allò del poeta Espriu «escolta Sefarad la veu d’un fill que et parla...».

Les opcions estan clares, dues vies per afrontar un conflicte identitari: una la de Rajoy, de porres i colps, l’altra, obrir un diàleg, buscar la despenalització, cercant solucions negociades. Sí, una, i mil vegades més: cal negociació.