L’èmula de la Rebentaplenaris

La presidenta de les Corts Valencianes exerceix el dret a exhibir la seua ineptitud qüestionant l’AVL i atorgant l’autoritat lingüística a la RACV. Ves per on, a Paquita la Rebentaplenaris de la Transició li ha sortit una èmula (no és insult).

Com que porta el mateix rumb que González Lizondo, quan intentà implantar el secessionisme lingüístic al Diari de Sessions de les Corts (aleshores, excusant-se en la fidelitat al discurs parlamentari), cal recordar que la transcripció dels debats ha de buscar l’equilibri entre la fidelitat d’allò que s’hi diu —principi bàsic de qualsevol diari de sessions— i el respecte a l’estàndard de la llengua; ja que una transcripció literal de les paraules dels diputats, amb castellanismes, vulgarismes i registres col·loquials que no corresponen a cap modalitat local és una pràctica inusual en qualsevol parlament. Un exemple: en el pla fònic és habitual emmudir la «d» intervocàlica i dir «hablao» en castellà i «llauraor» en valencià, però tothom reconeix que seria absurd reflectir gràficament l’elisió de la «d» intervocàlica, ja que la transcripció correcta al diari de sessions (hablado, llaurador) no falsifica el discurs real. Els aspectes fonètics no han d’alterar la representació gràfica única i oficial que ha de tindre qualsevol llengua.

El diari de sessions ha de respectar la normativa oficial de la llengua atenint-se de manera estricta a la revisió ortogràfica, morfològica i lèxica, per tal de fer el discurs parlamentari intel·ligible i gramaticalment correcte. Encara que el diputat o diputada no s’expresse en la llengua estàndard.

I per acabar, tire una pregunta a l’aire: què hem fet els valencians per merèixer aquests personatges estrafolaris i crispats que busquen la confrontació, canonitzen el desficaci i són capaços de marginar Einstein i beneir el criteri d’un llanterner de pa i figa?

Individus que des de l’arrogància que dóna la poltrona i el cotxe oficial, traspuen supèrbia i friquisme a parts iguals. És normal això, doctor?