Les dones i la història

La violència de gènere és -malauradament- actualitat i les actituds masclistes, malgrat els avanços aconseguits, continuen sent motiu de polèmica i conflictes polítics, socials i esportius, com ara el cas de l’expresident de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales. És el moment idoni, per tant, de fer una ullada objectiva, científica diríem, del lloc que han ocupat les dones en la història, segons els testimonis i la documentació històrica que ha arribat fins als nostres dies. El Servei de Publicacions de la Universitat de València acaba de traure a la llum una excel·lent i aclaridora monografia El lugar de las mujeres en la historia, dirigida per Isabel Morant, Rosa E. Ríos i Rafael Valls, que recull vint-i-quatre col·laboracions repartides en trenta-nou capítols que abracen des de la Prehistòria fins a l’època actual, passant per la cultura sumèria, el món dels ibers, el món grecollatí, l’edat mitjana, les cultures precolombines i colonials, l’Humanisme i la Il·lustració, l’època contemporània, etcètera.

Un treball d’un gran rigor acadèmic i magnífica presentació que, més enllà de la seua utilitat per als estudiants universitaris, potser siga també una eina de treball molt útil per als lectors i les lectores interessades a conéixer algunes de les claus profundes del menysteniment (discriminació i fins i tot violència) que des de la nit dels temps han patit en carn pròpia les dones. La mateixa arqueologia del segle XIX i gran part del XX ha sigut androcèntrica i eurocèntrica. És a dir, elaborada des del punt de vista dels homes blancs europeus.

Cal dir d’entrada que la monografia -amb col·laboracions de Paula Jardón, Begoña Soler, Carmen Aranegui, Mercedes Madrid, Montserrat Cabré, Joan Santacana, Helena Rausell, Dolores Sánchez Durá i Ángeles Martínez Bonafé entre moltes altres- trenca alguns dels tòpics que han acompanyat la visió tradicional de les dones en la Prehistòria: les dones també caçaven, a més de dedicar-se a la reproducció, els teixits o al processament dels aliments, entre altres. També rebutja la idea que les representacions prehistòriques de dones foren associades a la divinització o un antic matriarcat.

A l’època ibèrica, segons recull Carmen Aranegui, foren teixidores i també apareixen com a flautistes, a més de les conegudes dames funeràries. A Sagunt van acompanyar els homes al foc de l’autodestrucció abans que sotmetre’s a l’enemic i, segons el commovedor testimoni de Plini, els nounats volien tornar a l’úter matern abans que plegar-se als cartaginesos. A Atenes les dones i els homes eren iguals davant els no ciutadans, però no podien participar en les assemblees ni tindre càrrecs públics, si de cas, fer-se càrrec de l’administració de la llar.

A Roma el paterfamilias tenia la patria potestas de la casa, el poder personal i exclusiu de tots els membres de la família. A l’edat mitjana la situació de les xiquetes era de més pobresa i abandonament que la dels xiquets i els matrimonis es feien per acords patrimonials o aliances polítiques, sense esmentar les vexacions i violacions que patien les esclaves o les serventes.

La situació en les cultures precolombines tampoc era favorable: eren estructures patriarcals fortament jerarquitzades. I en les religions del llibre, judaisme, islam, cristianisme, la segregació de la dona és un fet incontestable des de la mateixa fundació. Tampoc no escapa l’Humanisme de les relacions patriarcals, ni la Il·lustració amb Rousseau, que opina que no val per a res que la dona sàpiga llegir i escriure per a emular els coneixements de l’home.

Així les coses, haurem d’arribar al segle XIX i fer compte de tres grans dones de l’època, com són Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán i Carmen de Burgos per a començar a remoure les consciències de les dones i assumir un incipient feminisme, inspirat en Giner de los Ríos i la Institució Lliure d’Ensenyament. I què podem dir sobre les dones de la Generació del 27 a les quals la posteritat va robar el reconeixement?: Concha Méndez, Maruja Mallo, María Teresa León, Rosa Chacel, María Zambrano...

Comptat i debatut, la monografia és un treball magnífic i una prova fefaent i objectiva de com les dones han sigut discriminades al llarg de la història fins a arribar al segle XX i els moviments d’alliberament feministes que són, sens dubte, un autèntic esdeveniment social i cultural en els nostres dies.