Les valentes xiques del Bambú

Fa uns dies buscant una cançó pel programa de ràdio que fem cada divendres Teresa Berengueras i jo a Ràdio Castellterçol vaig trobar una cançó, en la veu de Pep Gimeno “Botifarra”, que, en escoltar-la per primera vegada, ja em va captivar. Els peus començaren a ballar amb aquella música que em recordava nits juvenils de verbena a qualsevol Festa Major dels pobles de l’Horta als voltants de la ciutat de València. Em vaig passar les hores tararejant la tornada “les xiques del Bambú/ ja no volen teixidors,/ ara volen als brosseros/ perquè van en camió”. “Botifarra” ha fet tota una feinada trepitjant els pobles del País Valencià, com abans van fer Vicent Torrent i altres, escoltant gent gran que li cantava velles cançons, per, després, adaptar-les i cantar-les per tots nosaltres salvant-les de l’oblit.

La paraula Bambú em venia al cap, vaig recordar que, durant la meua infantesa, havia vist aquell nom en el llibrets de paper que els avis feien servir per fer-se les cigarretes. Algú em va dir que les xiques del Bambú de la cançó eren les “bambuneres”, les xiques que, a Alcoi, treballaven en la fábrica on es feien aquells llibrets de paper que durant gran part del segle XX van rodar per tot el món. Algú em va dir que aquelles xiques, moltes eren unes nenes de tan sols 12 anys que, com la resta de treballadors, feien jornades de 12 hores, l’any 1912 havien fet una vaga protestant per l’acomiadament de dues companyes. I van guanyar, van aconseguir que la empresa readmetres les acomiadades.

Per aquells dies les condicions de treball eren molt dures, jornades molt llargues, sense vacances, salaris precaris, sense drets laborals i socials, però a Alcoi les lluites obreres no venen d’un dia. I aquelles dones van sembrar la llavor en les seues descendents que el 25 octubre del 1945, tampoc eren bons dies per la clase obrera, van fer una vaga de braços caiguts per reclamar una millora salarial, estaven ja nou anys sense cap augment de sou. També van guanyar, l’empresa, Papeleras Reunidas, els va augmentar el salari un 25 %, i, així i tot, segur que continuaren guanyant menys que els homes companys de treball.

Aquell creuament de braços de les bambuneres, després de nou anys de la victòria del franquisme, fou la primera vaga, després de la desfeta, al País Valencià i, seguramente, a l’Estat espanyol. Aquelles 800 dones en vaga, moltes nenas de 14 anys, suposà per les autoritats de l'època un greu problema, després de guanyar una guerra no estaven acostumats a que els treballadors, i menys si eren dones, alçaren la veu, però les valentes bambuneres van plantar cara a una de les més importants empreses d’aquell moment i a les institucions obrint una porta a millors condicions de treball per les futures generacions.

La història de les bambuneres es la de moltes dones nascudes els primers anys del segle XX, van anar, si es que ho van fer, pocs anys a l'escola, moltes no sabien llegir ni escriure, i començaren a treballar quan teníen edat per jugar i no per anar produint plusvàlues que anaven engrossant els patrons.  Les van deixar sense infantesa i adolescència, i, més tard, la victòria de les tropes de Franco els va furtar d’arrel la joventut. Son les dones que han criat els de la meua generació, la dels nens de postguerra. Van fer tot el possible, i més encara, perquè els fills tinguessim el que a elles els havia estat negat. Sempre amb un somriure al rostre, eixugant les penes amb les cançons que escoltaven en unes enormes ràdios que sempre vestien amb un tapet de punt de ganxo. Si ploraven ho feien d’amagat.