Valencianismes en el castellà

El fenomen de les llengües en contacte és la convivència de dos o més idiomes en un mateix territori. En el nostre cas, com a valencians, eixe fenomen és ben conegut: el contacte entre valencià i castellà és antiquíssim, primer per veïnat geogràfic: territori valencianoparlant i zona castellanoparlant dins del mateix regne, amb la frontera lingüística separant les dos zones. I des de fa més de tres-cents anys, contacte entre les dos llengües en la part idiomàticament valenciana, en «virtut» de l’establiment-instauració del castellà en tota Espanya com a única llengua oficial. En les llengües en contacte sempre n’hi ha una de dominant. En el cas valencià, com sabem, ha sigut, políticament i administrativament, la castellana. Els idiomes dominants s’han imposat a través de guerres, de dominis econòmics, de missions evangèliques. També han jugat un paper les migracions i les influències culturals, literàries o artístiques, però estes últimes, quasi sempre procedents de països o zones riques. Com apuntava en la columneta de dilluns passat, l’anglés es va expandir a partir de la victòria dels aliats en la II Guerra Mundial, amb els Estats Units, de llengua anglesa, de protagoniste principal. I encara com no la va guanyar Alemanya.

El castellà, fruit d’eixe domini, ha influït amb moltes paraules en la parla valenciana, en molts casos reemplaçant innecessàriament les equivalents valencianes, però el valencià també ha sigut origen de molts vocables usuals en castellà. «Faena» i «llonja» són dos valencianismes-catalanismes inserits en el castellà, registrats en el diccionari de la Real Academia Española (RAE), amb indicació de la seua procedència idiomàtica, «del cat». I en altres casos, «del val.» Dos paraules estigmatitzades de castellanismes, durant molt de temps, però ben valencianes i catalanes. A «alioli», «panoli» i «capicúa», la morfologia delata la seua procedència valencianocatalana, reconeguda en el diccionari de la RAE, com es veu, igualment, en la veu «cantimplora». A la «litera» i a la «butifarra», del registre castellà, també se’ls nota que venen de les nostres «llitera» i «botifarra». En el nom d’alguns menjars, normatius en la llengua veïna, a banda del «alioli» i el «panoli», també ha influït la nostra, començant per «manjar», derivat del nostre «menjar». «Calamar» també és un valencianisme en el castellà, com ho és la «sobrasada». La «chuleta» castellana, tan saborosa per a menjar-nos-la, i tan útil en els exàmens per a molts estudiants i estudiantes, ve de la nostra «xulla». I el «convite» de la llengua cervantina procedix dels «convits» nostrats. I tenim el cas del «puchero» castellà i el «putxero» valencià. L’un, el de la llengua de ponent, és un perol o olla. El nostre és una menjada ben saborosa, que se solia fer els diumenges, però qualsevol dia era i és bo. El diccionari de la RAE també registra el «puchero» com a menjar. I com que ens ha eixit, més amunt, l’adjectiu cervantí, també cal apuntar que la paraula «quijote» ve del nostre «cuixot», com testimonia el diccionari castellà, que també ha derivat a «quixot», ‘home desmesuradament idealiste’. I en una altra entrega comentarem més valencianismes curiosos en el castellà.