Cronistes

El periodista Francisco Pérez Puche, cronista oficial de València, ha publicat a l’editorial Drassana un interessant llibre, Cròniques de València, que estimula la curiositat lectora amb diverses històries que entrellacen el passat de la ciutat i, alhora, faciliten la interpretació del present. Observem, contemplem, però no sabem interpretar els signes i els testimonis que fa no res deixaren els avantpassats. El pas del temps arrasa els vestigis de la memòria com un vendaval, i a més, immersos en el frenesí hedonista del present globalitzat de les noves tecnologies i el consum, defenestrem el coneixement del passat perquè, segons sembla, no ens resulta necessari. Si de cas, deixem la història per als experts o sadollem la fam amb les novel·les històriques o les pel·lícules. En canvi, els vestigis sempre són amb nosaltres, com les argolles del llit del riu Túria que són testimoni de l’antic mercat de cavalleries que tenia lloc cada dijous, com escriu Pérez Puche; burros, cavalls, mules... a més d’altres curiositats que aporta el llibre, com és el cas dels ganxers que fins al 1867 i fins i tot en anys posteriors baixaven troncs pel riu procedents de l’assut d’Antella. Sembla que el riu arrossega la història de la ciutat, com ha escrit Manuel Vicent en una esplèndida monografia (Alfons el Magnànim) amb textos de l’escriptor Joan Garí i fotografies de Joan Antoni Vicent. Més curiositats: el vaixell de la coneguda pel·lícula Krakatoa. A l’est de Java, de l’any 1969, és el vapor Sagunt (1870) de la Companyia Valenciana de Navegació, batejat en el film com Batavia Queen, propietat d’Enrique Maynes, que el va llogar per a la pel·lícula. L’historiador i poeta de Sagunt, justament, Santiago Bru i Vidal (1921-2000) cronista oficial de València i de l’antic Morvedre, a qui vaig conéixer personalment, fou president de l’Associació de Cronistes Oficials del Regne. Bru em contava el paper extraordinari que hi van jugar en temps en què la història encara no estava professionalitzada a les universitats i als centres d’estudis comarcals. De cronistes, i molt bons, hi va haver intel·lectuals rellevants, com Teodor Llorente, Roc Chabàs, Antoni Chabret, Emili Beüt, entre molts altres, però també il·lustres catedràtics com Antoni Ferrando o el mateix secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet. Què seria de les localitats menudes sense el treball apassionat, rigorós i desinteressat dels cronistes? A mi, la veritat, m’agraden molt les històries que conta Lluís Mesa, cronista d’Estivella, i els investigadors locals em mereixen en general un gran respecte. Per cert, l’escriptor Juli Capilla acaba de publicar a l’editorial Sidillà, de la Bisbal d’Empordà, un interessant treball -Arrelats. Famílies valencianes amb història- sobre la procedència de les nostres famílies, com és el cas dels genovesos de la Safor i Tabarca, els lleidatans de Quatretondeta, els mallorquins de Tàrbena o els maltesos de Tavernes de la Valldigna, entre d’altres. També des del món de la ficció se n’han escrit cròniques que paga la pena llegir per deixar-nos dur, entre la realitat i la ficció, per una espècie de somni, entre el present i el passat, que és l’evocació literària. Podríem esmentar la reconeguda novel·la de Rafa Lahuerta, Noruega, però també Gràcies per la propina, de Ferran Torrent, Tranvía a la Malvarrosa, de Manuel Vicent o El tramvia groc de Joan Francesc Mira. O les dues magnífiques cròniques de Frederic Martí El carrer de Rubiols i La ciutat trista. En definitiva, escorcollar en el passat, com ha fet Pérez Puche en el llibre que ha publicat recentment, sempre pot resultar per als lectors una activitat estimulant, i fins i tot entretinguda, entre l’anècdota i la història, navegant amb un vaixell entre el passat i el present. Com si caminarem pels carrers de València i ens hi trobarem, de sobte, gràcies a les fotografies de Francisco Cano, a famosos universals com Bing Crosby, Ava Gardner, Orson Welles, Charlton Heston o el mateix Ernest Hemingway. Qui sap fins a on pot arribar el testimoni dels cronistes.