Opinión | La Claraboia

El cavaller Fuster (i Estellés)

Comença el 2024 i amb l’any el centenari de Vicent Andrés Estellés. El 2022 celebrarem el de Joan Fuster, l’anterior el de Santiago Bru i Vidal. Tres amics de la mateixa generació, membres del Grup Torre, tot i que l’atàvica discreció de Bru va dissoldre en gran part el seu reconeixement públic. A hores d’ara la conselleria de Cultura està en mans d’un partit i un conseller, Vicente Barrera, de profundes i arrelades conviccions franquistes, que ha fet de l’odi al valencià un senyal d’identitat. Tot fa pensar que la resposta serà ciutadana, a través d’una coordinadora de col·lectius cívics: tornarem a les trinxeres culturals.

És el drama etern d’una llengua sense estat que ha patit els últims segles l’abandó i el recés social i el motiu pel qual els nostres clàssics difícilment seran clàssics amb rang i prestigi europeu, com ho són altres. El poder és el poder. I a més, amb l’animadversió d’una dreta i, sobretot, una extrema dreta, que no vol permetre de cap de les maneres que la llengua pròpia vaja més enllà d’oferir noves glòries a Espanya (la de Franco, clar). Una llàstima. Amb una llengua sense estat i sense el suport d’aquells que haurien de donar-li’l, els nostres clàssics només poden sobreviure gràcies a l’espenta ciutadana o, si de cas, acadèmica.

Ve a compte un esplèndid treball filològic de Mireia Ferrando: Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc (Publicacions de la Universitat de València). L’estudi pretén respondre a la lectura que va fer l’assagista sobre la novel·la de cavalleries. Un aspecte poc tractat de Fuster per l’absència de cap anàlisi monogràfica extensa sobre l’obra de Joanot Martorell, com ho va fer els anys cinquanta amb Vicent Ferrer, Jaume Roig, Ausiàs March o Isabel de Villena. No obstant això, va escriure molts articles esparsos i va formar part de les seues preocupacions literàries i, a més, el Tirant havia de ser per a ell la gran obra clàssica de la nostra literatura, l’aportació més destacada per al selecte club dels clàssics universals o, si més no, occidentals.

El Tirant lo Blanc per a Joan Fuster havia de desplegar la capacitat d’influència que hom atorga als clàssics en la configuració de les identitats lingüístiques i nacionals col·lectives (sic). És a dir, la reivindicació de la novel·la de cavalleries com a màxim exponent literari del patrimoni cultural d’una nació que mai no va arribar a la condició d’estat-nació.

Òbviament, com diu la filòloga, més enllà del valor qualitatiu no es pot obviar que la categorització dels clàssics es troba molt lligada a consideracions de caràcter polític i la necessitat de les nacions de legitimar-se. Els clàssics impulsen la identitat col·lectiva, la cohesió interna i el prestigi internacional. I això Joan Fuster, com tantes altres coses, ho va veure molt clar.

Encara que s’ha aplicat sovint, explica Mireia Ferrando, el concepte de clàssic a més d’una obra o escriptor dins d’una mateixa literatura, la tendència de les llengües modernes ha estat la de singularitzar-ne un: Dant està vinculat a la unificació nacional d’Itàlia, Cervantes a Espanya, Shakespeare a Anglaterra, Camôes a Portugal, Goethe a Alemanya, Ibsen a Noruega. L’excepció seria França, amb figures com Racine, Montaigne, Voltaire, Molière o Victor Hugo, entre d’altres. Són aquells que tenen el privilegi d’estar inclosos en la llista de clàssics de la literatura universal, amb el reconeixement per part de les altres nacions literàries.

Si el Tirant lo Blanc va ser reconegut posteriorment a la seua publicació, l’any 1490, ho fou a través de la transculturació. La traducció castellana perdé el nom de l’autor i la llengua originària, també la traducció a l’italià. Erudits com Dámaso Alonso o Mario Vargas Llosa van prestar-li atenció a través de l’admiració que li professa Cervantes al Quixot. I mentre la novel·la va ser traduïda a altres llengües, fins i tot amb l’interés de l’emperadriu Caterina II de Rússia, ací a casa se li perdia la pista. Joanot Martorell, com Ausiàs March, són, sens dubte, dos dels grans clàssics europeus poc reconeguts per haver escrit en una llengua sense estat ni poder polític. I enguany, amb motiu del centenari d’Estellés, un altre clàssic, qui sap si de nou comprovarem, malauradament, la realitat d’esta tesi.