No m’agrada el veig

I mira que m’enteste a ser optimista, però el dia a dia em fica de peus a terra i em mostra una realitat que no m’agrada gens.

Només cal ficar un informatiu qualsevol perquè t’amarguen el moment o, fins i tot, el dia.

Si la paraula triada per la RAE-Fundéu l’última setmana de l’any passat va ser “polarització” jo diria que ens remet directament a la situació que, en línies generals s’està visquen a la política espanyola. I als fets em remet.

Seria normal en qualsevol Estat avançat que un grup de joves d’ultradreta es reuniren la nit de Cap d’Any davant la seu del principal partit del govern per apallissar a un ninot amb la forma del president del Govern sense que hi haguera cap conseqüència?

Seria normal en qualsevol Estat avançat que el principal partit de l’oposició i el partit ultradretà que li dona suport estiguen dia si, dia també, difonent notícies falses amb la clara intenció de tombar un govern legítim, plural i democràtic?

És normal que deu anys després de la desaparició de la banda terrorista ETA, encara se la traga a passejar per interessos partidistes i de pas, per a desviar temes relacionats amb la corrupció del principal de l’oposició?

És normal que només en un any, el que acaba de començar, vaja a asseure a més de quaranta persones per presumpta corrupció i la majoria d’ells vinculats al principal partit de l’oposició, entre els quals hi ha tres expresidents de la Generalitat Valenciana, dos, Zaplana i Olivas esperant judici i el tercer Camps, esperant sentència i també un expresident de la Diputació de València, Alfonso Rus?

És normal que en un any d’eleccions autonòmiques i europees, el to que s’utilitza permanentment a l’oposició i en part dels partits que donen suport al Govern LEGÍTIM, siga el de la crispació per cadascuna de les decisions que s’estan prenent?

La veritat és que jo molt normal no trobe aquestes actituds, la veritat. Més aviat diria que es tracta de justament tot el contrari. Aquests discursos incendiaris són perillosos i qui ho està fent, ho saben. I segurament, per això ho fan. Però en algun moment se’ls en pot anar la mà i tindre alguna desgràcia.

Entre això i l'excessiva lentitud i de vegades poc compressible posició d’una justícia també polaritzada i molt patriarcal, hereva d’altres temps i molt poc reciclada, de vegades em desoriente i no sé ni a l’any que estic ni al món que visc. Per què, algú em pot explicar perquè jo ho entenga com es pot signar un manifest sobre una llei que encara no existeix, tal com van fer unes dues-centes persones relacionades amb la justícia d’una forma o l'altra, quan encara ni s’havia redactat la llei d’amnistia que vol aprovar el Govern?

No soc capaç d’entendre-ho des d’un punt de vista lògic. Si encara no hi ha document, com es vol esmentar o protestar contra aquest document inexistent?

O com hi han hagut cent feminicidis a l’Estat Espanyol en l’any que acabem de deixar enrere i que semble que, tret d’alguna reunió del Gabinet de crisis del Ministeri, no passe res més?

Hui sent que no és un bon dia per a encarar l’any nou amb optimisme. I això sense parlar de les guerres d’Ucraïna, Gaza o el Iemen...

Com diria la grandíssima Mafalda, hui és un dia d’eixos per a exclamar la seua famosa dita “Que se pare el mundo que yo me bajo” perquè no, no m’agrada gens el que veig ni a casa, ni molt menys al món.