Armengol, en blanc

El proper dia 2 de febrer, a València, a la Galeria Thema —que dirigeix Beatriz Aranda Marcellán—, s’inaugurarà la mostra de l’artista de Benimodo, Rafael Armengol, que porta per títol Blanc i que ha estat comissariada pel professor de la Universitat de València, Ricard Silvestre. Armengol ha estat el qui d’aquell trio format per Boix, Heras i ell mateix —i on potser caldria afegir l’artista alcoià Antoni Miró—, s’ha mantingut més fidel a la tradició d’un art pop que aquests quatre noms que acabe d’esmentar varen representar de manera avançada a casa nostra. Això era pels anys 70. Quan el món pretenia ser modern i quasi tot es podia suposar possible. Després, cadascun d’ells va escollir un camí més o menys diferent i, sobretot, diferenciat. Fins al punt que tots quatre han desenvolupat uns estils tan personals i depurats que, en veure alguna obra seua, es pot identificar l’autoria de seguida. I això, precisament, és el que els ha fet esdevenir personalitats senyalades en la història de l’art valencià.

Armengol, sempre dins la línia que el caracteritza des dels inicis—-l’interés pels jocs cromàtics, l’experimentació amb el color—, ara, però, s’ha reinventat una vegada més. No solament amb l’elecció d’un tema o d’un autor de la tradició europea o local, per crear i recrear imatges, estètiques o percepcions, sinó que en aquesta ocasió ha volgut basar-ne l’experiència pictòrica en l’ús del blanc com a color predominant de les seues obres —és cert que amb matisos— i, a través de diferents escultures i escultors de la tradició nostra —que aniria de Pinazo a l’antiga Grècia, passant per Canova, Dumandré i Bertrand (a les escales del palau de Riofrío), o Renato Fremin, al palau de San Ildefonso, a Segòvia—, busca una mirada sobre el món actual i el passat, de vegades enigmàtica, de vegades simbòlica, però, sempre, captivadora.

Rafael Armengol és —no hi ha cap dubte— un artista d’una capacitat creativa espectacular i, també, d’una constant capacitat de treball. Això l’ha portat, de fa anys, a ser una figura d’un gran relleu en la tradició pictòrica valenciana. Sempre dins la figuració, el tractament del color tan personal, l’ha portat a superar la simple representació de les realitats més o menys quotidianes i la seua pintura ha esdevingut el símbol —també— d’una època que és la nostra i d’un país que és el nostre. Ara, amb l’ús del blanc com a motiu, en una exposició que caldrà visitar.