L’honestedat de Vicent Ventura

El primer contacte que vaig tindre amb el periodista Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924- València, 1998) va ser sent redactor del setmanari econòmic Valencia Fruits. Cada vegada que havia de corregir un article seu, normalment sobre els cítrics i l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea, havia de centrar-me i exigir-me una concentració especial perquè els seus textos, escrits a màquina, però atapeïts de tatxons i esborraments, semblaven escrits amb caràcters jeroglífics. Ara bé, això sí, el contingut sempre era brillant i oportú perquè ell i el periodista Martí Dominguez, també col·laborador del setmanari, eren els únics que sabien i escrivien amb certera saviesa sobre les bondats dels mercats europeus. Puc donar testimoni. I de fet, el mateix Ventura va manifestar que les portes de Valencia Fruits sempre van estar obertes perquè publicara els seus articles. I això, tractant-se d’un periodista que va patir represàlies polítiques, no era qualsevol cosa.

Gràcies a la impagable col·lecció Tàndem de la memòria, iniciada per una editora compromesa i valenta com Rosa Serrano, el periodista Adolf Beltran va publicar l’any 1993 les converses amb Vicent Ventura que ens van aclarir quina va ser la trajectòria d’un periodista demòcrata i antifranquista, sempre tolerant i de tarannà obert, que va haver de pagar amb l’ostracisme (la presó i el confinament a la butxaca, com deia Fuster) la seua ètica ideològica i personal. Definitivament, ara per ara, en temps de pessebres, mediocritat i cadires calentes, Ventura hauria de ser considerat un autèntic revolucionari. Encara que, lamentablement, no deixaria de ser, com aleshores, un marginat de la política i el periodisme.

La seua participació l’any 1962 en el mal anomenat Contuberni de Munic per la premsa franquista, en realitat era el IV Congrés del Moviment Europeu, va comportar per al periodista el desterrament de la vida professional. Cent vint opositors espanyols al franquisme, tant de l’interior com de l’exterior, liderats per Salvador de Madariaga, van enfurismar el règim franquista i Ventura va haver de passar un any exiliat a França. Tanmateix, el pitjor de tot va ser el retorn a Espanya, no podia escriure als periòdics i fins i tot la gent no el saludava pel carrer perquè tothom li tenia por. Aleshores, s’hi va dedicar al món de la publicitat i va fundar l’agència de publicitat Publipress, amb Andreu Alfaro, Francesc Jarque, Luis Torres i Josep La Roca com a socis. Ventura mai no va obtindre càrrecs ni recompenses ni polítiques ni econòmiques pel compromís antifranquista i la coherent militància en la democràcia i el nacionalisme d’esquerres. Tot i això, va fundar el Partit Socialista Valencià i en anys posteriors el Partit Socialista del País Valencià, amb Màrius Garcia Bonafé i el periodista Joan Josep Pérez Benlloch. Home de tertúlies polítiques i culturals, lector empedreït i culte, amic de Joan Fuster, Vicent Raga, Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon, entre molts altres, el seu carisma i la seua humilitat ha transcendit més enllà de la mort, l’any 1998.

A València s’ha constituït una comissió organitzadora, encapçalada per la neboda Anna Aguilar i dos nebots de l’esposa, Marina Peris, per a commemorar el centenari del naixement. Està prevista la publicació de tres llibres, un documental i la celebració d’ un cicle de conferències i debats, sota la coordinació de Francesc Pérez Moragon. El primer dels llibres projectats és un recull dels millors textos periodístics de Vicent Ventura, escollits i preparats pel professor i periodista Nel·lo Pellisser. També hi ha converses molt avançades, informen des de la comissió organitzadora, per a realitzar una exposició al Palau de Valeriola de València, a més d’una mostra itinerant per les comarques valencianes.

Comptat i debatut, un merescut homenatge cívic, com a ell li haguera agradat, ben al marge d’un govern de la Generalitat, d’inspiració franquista en gran part, i que representa, moltes dècades després, ironies de la vida, la mateixa ideologia antidemocràtica contra la qual hagué de lluitar.