Per a quan un poc d’esperança?

Tinc la sort de ser la filla major d’un home senzill i honest que va participar en la restauració de la democràcia des de la clandestinitat primer i encapçalant la candidatura municipal d’Ontinyent pel Partit Comunista del País Valencià a les primeres eleccions municipals, allà pel mil nou-cents setanta-nou.

Tot i ser molt jove en aquell moment, recorde els pactes de després d’aquelles eleccions i l’esforç col·lectiu per canviar les coses per part de totes les forces polítiques. El respecte a les diferències però la voluntat comuna de canviar per a millorar les estructures de poder que, encara, s’estaven creant.

Des del 15M s’ha parlat molt de la transició del setanta-huit i no sempre bé precisament. Les coses no es van fer totes bé, és cert, però hi ha una cosa de la qual no s’ha parlat mai: De la il·lusió i de l’esperança que tots aquells homes i dones van dipositar en els canvis que s’estaven duent a terme.

Van saber aplegar a pactes i salvar molts obstacles per tirar endavant. Van saber aparcar les diferències per avançar en el bé comú i, si bé aquella transició no va ser tan idíl·lica com ens la volen fer recordar alguna gent, sí que va aconseguir l’objectiu últim de restauració de les llibertats personals i col·lectives de tota la ciutadania. Hi havia esperança i il·lusió malgrat tots els obstacles que els hereus de règim hi anaven ficant cada dia, eixos dos components van permetre anar salvant quasi tots aquells obstacles.

Ara, en aquest temps de falsedats, de grans interessos partidistes que en massa ocasions impedeixen aplegar a grans acords per millorar les condicions de vida de la ciutadania, trobe a faltar una dosi, tot i que siga mínima d’aquella esperança i il·lusió i sobretot de l’altruisme col·lectiu d’aquells anys.

I ho trobe a faltar cada dia. Ara ja no és va a fer política per canviar les coses per a millor (salvant honroses excepcions, clar), és va per a gestionar recursos o per enriquir-se personalment amb totes les eines que calguen per a fer-ho. I d’això en sabem prou per aquestes terres valencianes. D’enriquiment il·lícit vull dir. I tot el que encara queda per destapar.

Com a societat ens han instal·lat en una espècie de bronca permanent o tot el món acusa d’adoctrinament als adversaris polítics i mentre queden institucionalment penjats temes com la commemoració del centenari del naixement d'Estellés, per exemple. Un tema de caràcter cultural i que hauria d'estar per damunt de temes partidistes, però que ja han vetat a les Corts les diputades i diputats del PP i del partit ultradretà. Motius? Segurament que no els agrada ni Estellés ni el seu llegat cultural i poètic. I soc de les que pensa que la cultura, en general, hauria d'estar per damunt de disputes d’aquesta classe. Però clar, la meua opinió els importa menys que un rave.

No obstant això és cert que trobe a faltar una mica menys de soroll i un poc més de voluntat d’acords per ficar el bé comú per damunt de picabaralles partidistes. De menys mala bava, com diem per aquestes terres i una mica més de ganes de crear ponts que permeten encontres per a construir i no desavinences permanents i continues falsedats per tal de guanyar un grapat de vots.

Senyores i senyors que es dediquen a la política, estaria bé que alçaren una mica la mirada i buscaren tornar a generar il·lusió entre la ciutadania perquè el que estan fent entre totes i tots és el contrari, allunyar-nos de tot el que és públic i que, almenys en teoria, també ens concerneix. Retorne'ns un poc d’esperança. Alguna gent la trobem a faltar cada dia.