Un clergue sodomita (Sevilla, 1588) (I)

El jesuïta Pedro de León -nascut a Jerez de la Frontera, el 1545, i que moriria a Sevilla, el 1532- és un d'aquells escriptors poc coneguts i que, tanmateix, per la seua descripció crua de la realitat que el va envoltar, mereix un lloc destacat en la història de les lletres castellanes i andaluses i, perquè el seu nivell de descripció i de detalls són dignes d'un bon narrador. I és que el jesuïta es va acabar ocupant de confessar i acompanyar a la cadafal els condemnats a mort en diferents ciutats andaluses i, en especial, a Sevilla. I, a més, va elaborar uns escrits de caire molt personal, on elaborà fins i tot un catàleg amb referències ben sucoses sobre molts dels qui va donar conhort en aquelles hores difícils de les seues vides.

De fet -a banda d'algun cas paral·lel o secundari que també relata-, León va anotar i referir amb major o menor detall més de 300 ajusticiats, dels quals, juntament amb els que sols ocupen algunes línies, apareixen alguns molt complets, amb valoracions del pare Pedro i tot i, sempre -com es pot comprendre- des de la voluntat didàctica i moralitzant, en unes pàgines que sembla que va escriure només per al seu ús, però segurament influït pel costum de les cases de la Companyia, que enviaven relacions anuals sobre com havia anat cada any.

Ara, si comente aquest autor, és perquè sembla que es va detenir especialment a comentar casos de lladres i bandolers, i de sodomites. A aquests segons els tenia una particular "devoció", atés que insiteix en ells moltes vegades, amb detalls impagables sobre com vestien i com el «vici» era «contagiós»: «tal es este pestilencial vicio, que el que una vez lo prueba, nunca acierta a dejarlo» -i em recorda al gran filòsof Titi, que sense beure en fonts clàssiques, ho va expressar també, i amb alegria.

El cas és que Pedro de León refereix com el 1588 varen ajusticar a un clergue «de misa», natural de Tortosa, Pascual Jaime -Pasqual Jaume, supose-, «capellán o allegado de la Casa del Duque de Alcalá» Del quan comença explicant que el varen ajusticiar en companyia d'un tal Francisco Legazoteca -de qui després sabrem que era biscaí i menor, i que va plorar molt, camí del patíbul, tot acusant d'haver estat enganyat pel capellà tortosí-, i tot seguit ens diu que «este clérigo se preciaba de dos cosas muy contrarias a su hábito y profesión. La una era andar muy polidito y galano y curiosamente aderezado; y la otra era andar con mocitos del mismo traje, pintadillos y aun afeitadillos».