Estellés i la tomba de Jaume I

El poeta José Manuel Caballero Bonald (1926-2021) conta en les seues memòries (La novela de la memoria) que Estellés era una persona afable, d’aparença cohibida, i un dels homes més innocents que mai havia conegut. En un viatge a Portugal a un col·loqui entre poetes portuguesos i espanyols, en el cotxe de la crítica literària Fanny Rubio, Estellés manifestava trobar-s’hi indisposat i cada vegada que preguntaven pel seu estat de salut irrompia en laments i queixes i que no sabia si arribaria a la seua destinació viu. El poeta de Jerez de la Frontera escriu que les lamentacions reiterades d’Estellés més que a la compassió portaven als presents a certa hilaritat.

Allò que no sabia Caballero Bonald, més enllà de la coneguda fama d’hipocondríac del nostre poeta, és que Estellés, conta Pau Alabajos en la biografia del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, publicada per l’editorial Sembra, tenia diagnosticada una arterioesclerosi a les cames que li produïa dolors intensos i que el va acompanyar un bon grapat d’anys en la recta final de la vida. I que, justament, aquell home d’aspecte vulnerable i innocent, fou un poeta d’un vitalisme explosiu i exaltat, d’una profana carnalitat literària, eròtica, gastronòmica, tant se val, que va fer de la poesia un radical cant a la vida i al poble valencià.

La biografia d’Alabajos no és acadèmica, ni exegètica a l’ús, que resta per fer, més enllà dels estudis de Joan Fuster, Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador, Enric Iborra, Josep Ballester o Ferran Carbó, entre d’altres. Tanmateix, és dúctil i lleugera, de bona lectura, ben plantejada a través d’un fil biogràfic documentat amb ciutats pròximes al poeta per diverses raons i poesies que il·lustren cada capítol. Segurament, allò que el centenari reclamava per a abastir un públic ampli i heterogeni, sobretot ara que Estellés simbolitza més que mai la lluita contra la irracionalitat i l’odi que li professa la dreta i l’extrema dreta, tant s’hi val, i ve de lluny. Els actes vandàlics contra el bust de Burjassot del poeta són reiterats i és ben significatiu que el Partit Popular i Vox no han permés que les Corts Valencianes declaren l’Any Estellés. El següent pas, quin serà? La crema de llibres? Quan serem un país normal, com diu l’escriptor Manel Baixauli, i la cultura deixarà de ser un instrument en la lluita política?

Afortunadament, la societat civil valenciana ha reaccionat enèrgicament davant este oprobi i, entre altres actes culturals, les editorials s’han afegit al centenari amb la publicació de diferents textos. Onada Edicions ha publicat Estellés, tal com raja, a cura de Vicent Salvador i Adolf Piquer. Tres i Quatre continua publicant l’obra completa. Saldonar també s’afegeix amb Oli calent de gresol de la vida, els tres primers llibres del poeta, a cura de Josep Ballester. Edicions del Bullent porta ja huit edicions dels 69 poemes d’amor, una selecció a càrrec d’Àlvar Vanyó i Daniel P. Grau.

Alabajos recull detalls significatius de la vida del poeta, la seua infantesa a Burjassot, entre cavallons, séquies, corbelles i hortalisses. El forn de la família, la influència de Juli Llopis, el veí culte que el va introduir en la lectura. La boda amb Isabel Lorente, el treball com a periodista a Las Provincias, l’amistat amb Ovidi Montllor i el pis de Misser Mascó, la mort d’Isabel, la filla de tres mesos, etcètera. Sens dubte, el best-seller Llibre de Meravelles va introduir en la poesia a multitud de lectors i futurs escriptors. I la celebració de les nits o sopars d’Estellés, a la manera escocesa de Robert Burns, una celebrada idea de Josep Lozano, és tan necessària com l’aire que respirem: un país sense referents literaris, sense clàssics, mai no superarà una fase immadura en l’autoestima política.

Per això mateix, és adient ressaltar aquell moment que va fer canviar de llengua al nostre poeta: cobrir com a periodista el retorn de les restes de la tomba del rei Jaume I de la catedral de Tarragona al monestir de Poblet, l’any 1952. Els símbols són necessaris per a conservar l’orgull i la dignitat d’una llengua i una cultura en el context d’una Europa tolerant i oberta; sobretot si pateixen el menyspreu, la banalització, o la instrumentalització política.