L’escola i la verdura

Encara no havia acabat l’any i la sorpresa -o no tanta!- arribava via premsa: el conseller d’Educació Rovira i el seu Secretari Autonòmic McEvoy anticipaven un meló agre: canvis en la llei de Plurilingüisme. Ho feien durant un desdijuni amb els periodistes i de manera poc detallada. Ja sabem que el conseller és de sobretaula i postres, a raó de 250 €/setmanals.

L’allioli que proven de lligar s’articula al voltant de dues qüestions: La tria de la llengua «base» als centres educatius (cal dir vehicular segons la literatura acadèmica) i, l’altra, el retorn del districte únic. Ací tenim les capitulacions del matrimoni PP-VOX, ja se sap, com ara sembla que plouen naps...

La ceba portava el corfoll de la fal·làcia de moda emprada per la dreta (fent la col als Milei, als Meloni o als Trump de torn...) «la libertad para elegir, para las familias, libertad para que cada uno escoja, libertad, libertad...».

Com si no sabérem que la llibertat necessita la igualtat i la justícia per a fer-se efectiva i real! Ens venen el paradís idíl·lic, l’elixir que alliberarà l’escola dels seus mals... S’ha de ser bleda! Això sí, donant-li un vernís propi: menys valencià (o que moleste el mínim) i que, la gent més benestant porte les criatures a l’escola que desitge (Ull! que no es barregen naps i cols). Em sembla que de carabassa, amb poca n’hi ha massa.

Llançaven eixe meló a les famílies contra la planificació i l’ordenació escolar, les lleis (l’Estatut, la LUEV, la Constitució...), els criteris pedagògics i el consens professional dels consells escolars, contra les competències de l’Administració o la igualtat d’oportunitats i lingüística. I a més, amb el cinisme que acostumen: imposición, ideologia i obstáculo administratius. Toca’t les cireres!

Com si no fora imposició deixar part del nostre alumnat sense poder aprendre bé la llengua! (Només cal mirar les dades del retrocés en l’ús -sí, hi ha fins i tot analfabetisme en llengua pròpia- o la censura de publicacions en valencià com Camacuc o Saó, et quedes de pasta de moniato!).

Com si no fora ideològic optar pel districte únic que segrega i crea guetos.

Com si no fora un «obstáculo» administratiu que un metge, un jutge o altre personal de l’Administració no puga atendre’ns en valencià sense haver de demanar permís o perdó. Cal ser bajoca!

Cal dir-los que s’ha acabat el bròquil, que el valencià és raó, competència i valor de passat, present i sobretot de futur. Que l’escola és el lloc que ens ensenya a conviure i a ser ciutadania responsable davant la complexitat. Que l’escola no són només gustos, desitjos i preferències personals, que hem d’aprendre a compatibilitzar i a empeltar-nos amb les altres persones. Que vivim interconnectats.

I per això, tal com està el món ja no hi ha alternativa, que ens salvem tots o no se salvarà ningú. Que quan aprenc valencià no només em conec més, sinó que és la palanca que pot fer que aprenga més anglés, més francés, més italià, ... Que ací no cap l’odi ni la carnassa, que qui menja verdura té la vida segura!.