Lúcides reflexions en temps d’incertesa

Julian Assange, el fundador de Wilkileaks, pot ser finalment extradit als Estats Units des del Regne Unit, després de dotze anys empresonat, si el Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gal·les així ho decideix els pròxims dies. Si així fora, la llibertat de premsa rebria un colp a l’estómac de la credibilitat democràtica davant els poders repressius dels estats, en este cas a causa d’una obsoleta llei del 1917 dels Estats Units que el podria condemnar a 175 anys de presó. Si alguna cosa va aportar Assange va ser traure a la llum pública l’esgotament de la democràcia representativa i la necessitat de reformes constitucionals per aprofundir en una democràcia real, és a dir, posar en relleu el canvi en la relació entre les persones i el poder polític, com va demostrar ací, entre d’altres, el moviment del 15-M.

Sobre este tema, plantejat per Jordi Riba, i d’altres semblants, tracta Aproximacions a l’esperit del temps (Institució Alfons el Magnànim), editat per l’assagista Gustau Muñoz, i una de les últimes i afortunades aportacions del sociòleg Vicent Flor com a director de la Institució Alfons el Magnànim. Les col·laboracions, signades pels professors i investigadors, Anna I. López, Ernest Garcia, Ernest Reig, Ferran Archilés, Joan Romero, Jordi Riba, Manuel Alcaraz, Raquel Baixauli, Sandra Obiol i Tobies Grimaltos, són una finestra oberta al món contemporani i els canvis, els perills i les transformacions polítiques, econòmiques, socials, ecològiques i culturals en temps d’incertesa com és el moment actual.

Anna I. López posa el dit en la ferida d’aquelles experiències totalitàries que pensàvem desaparegudes després de la Segona Guerra Mundial, però que, en realitat, mai han desaparegut de l’escenari polític, encara que han sabut adaptar-se a les noves realitats sense negar la democràcia perquè, entre altres coses, ja no són marginals i ocupen espais de poder. Exemples a dojo hi podem trobar arreu del món, partits i líders autoritaris, a més de Milei, Putin, Orban o Trump, autèntics perills per a la pau mundial. Ernest Garcia incideix en la crisi ecològica i la possibilitat d’una guerra nuclear (poca broma). A més, Garcia adverteix que el creixement econòmic ja no comporta necessàriament més benestar en el moment que els costos socials i ambientals igualen o superen els beneficis: és el creixement a costa d’empobrir sectors amplis de la població. La crisi de 2007 no fou únicament una crisi cíclica del capitalisme, sinó una crisi de translimitació ecològica que va més enllà d’una desviació transitòria de la senda del progrés: incertesa i dubtes, naveguem sense brúixola en la tempesta.

Joan Romero centra l’interés en el present i futur de la Unió Europea, un «gegant econòmic, però un nan polític i un cuc militar» com han demostrat els silencis i les absències en els últims conflictes europeus: Iugoslàvia, Kosovo, Geòrgia, Crimea, Ucraïna... Una qüestió de gran actualitat ara que la presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, ha proposat incrementar la defensa europea perquè la guerra no és impossible. Manuel Alcaraz, assenyala, precisament, altra qüestió actualíssima, com és el punt crític al qual ha arribat la responsabilitat política com a concepte essencial del que és democràtic. Del panorama polític ha desaparegut l’autocrítica com a mostra d’intel·ligència i de virtut pública.

Ernest Reig diu que la globalització va més enllà del desenvolupament dels fluxos internacionals de persones, mercaderies i diners. El control dels governs sobre els processos de globalització és menor que en el passat i ja no depenen únicament dels tractats comercials. Ha aparegut el nacionalisme econòmic i els populismes de dreta com una alternativa davant les institucions supranacionals. Ferran Archilés incideix en el nacionalisme banal, un concepte de Michael Billig, aparentment invisible però present en els esports, la premsa diària, la televisió o els mapes de l’oratge.

Gustau Muñoz alerta sobre el perill de dissolució de la Unió Europea, la millor esperança ara per ara al món de pau, consens i civilitat de la història recent. Muñoz fa esment en els perills de la deriva política de les democràcies consolidades i la prèdica en favor de les autocràcies i les dictadures, revestides de color local: no repetir el segle XX. Tot plegat, un llibre molt recomanable en temps de pors difuses i d’angoixa latent, com escriu l’editor responsable d’estes oportunes i lúcides reflexions en temps d’incertesa.