L'adjectiu «displicent» prové del llatí «displ?cens», participi present de «displic?re», que significava 'desplaure, desagradar'. S'havia format a partir del verb «plac?re», 'plaure, agradar', amb el prefix «dis-», que aporta globalment una contraposició a la idea que transmet la paraula a què s'adjunta. El canvi vocàlic produït per assimilació de la vocal de la primera síl·laba de l'arrel («-pla-») a la vocal del prefix («dis-») rep el nom de «apofonia».
Es tracta d'un cultisme représ modernament per via literària, que s'aplica sobretot a l'actitud d'algú que, amb un aire de superioritat, transmet subtilment el seu enuig per alguna cosa que se sent obligat a fer. Així, Joan Francesc Mira fa referència a un «gest de segura superioritat displicent»; Ferran Torrent parla d'un «to de veu displicent»; Josep Franco, d'un «somriure displicent»; Ernest Belenguer, d'un «comentari displicent». En tots els casos es tracta d'accions fetes a contracor, sense ganes de fer-les.
