Amb la paraula «balcó» es designa una plataforma que, partint des del mateix nivell que el sòl d'un pis, es projecta des de la fatxada de l'edifici cap a l'exterior; generalment, està tancada amb una balustrada o una barana, que servix de protecció, i comunica amb l'interior a través d'una o més obertures practicades en la paret.
En les actuals circumstàncies de confinament, els balcons s'han convertit en espais plens de vida. La gent ix al balcó a aplaudir, a cantar, a tocar un instrument musical, a posar-hi llençols reivindicatius... En definitiva, a comunicar-se amb els altres membres de la comunitat, ni que siga per a compartir els sentiments més primaris. O, simplement, a observar silenciosament els carrers (quasi) buits.
El mot «balcó» prové de l'italià «balcone», procedent del longobard «balko», 'biga', llengua parlada per un poble d'origen germànic que s'assentà en l'actual regió de Llombardia. En valencià esta veu apareix documentada en 1525 en el «Libre de antiquitats» de la Seu de València: «y havia damunt de lo capell ardent, que muntava fins als balcons del sembori, un ciri de pes de una arrova de cera».
