La paraula «nuclear» és de creació recent. És un adjectiu que fa referència a tot el que té relació amb el nucli. El seu ús es documenta en ple segle XX. És una forma culta, creada analògicament sobre la base del llatí «nucleus», que modernament s'ha adaptat com a «nucli». El llirià Josep Escrig fou el primer lexicògraf, dins del conjunt de la nostra àrea lingüística, que intentà adaptar este cultisme llatí. Ho feu amb les formes «nuclèu» o «núcleu», que, si bé no han acabat de triomfar, posen de manifest la seua voluntat de modernitzar el valencià. En llatí el terme «nucleus» era una diminutiu de «nux», «nucis», que servia per a referir-se a l'ametla de l'anou.
Però és l'adjectiu «nuclear», més que el mateix substantiu del qual deriva, la forma que més s'ha expandit durant les últimes dècades. Sobretot per la seua vinculació al desenvolupament de l'energia nuclear. Este terme engloba, de manera genèrica, l'energia produïda per la fusió o la fissió de nuclis atòmics. L'energia despresa per estos processos s'aprofità inicialment per al desenvolupament de la indústria armamentística, gràcies al seu enorme potencial destructiu; però, posteriorment, també s'ha sabut aprofitar esta font energètica per a molts altres fins pacífics. Possiblement, el més conegut és la producció d'electricitat; però també hi ha un important aprofitament d'esta energia en el camp de la medicina, bé per a fer diagnòstics o bé com a teràpia contra el càncer; també s'utilitza en l'agricultura per a avaluar la fertilitat d'un terreny o per al control de plagues. I molts altres, moltíssims...
