El verb «torcar» s'usa en valencià per a indicar l'acció de llevar la humitat a alguns objectes que s'han banyat. I així es parla de «torcar els plats» després de rentar-los; de «torcar l'aigua» que ha caigut accidentalment en una taula, o de «torcar-se la suor» després d'una caminada extenuant. Són només uns quants exemples representatius. Però cal aclarir que, en tots els casos, es tracta, en tots els casos, d'una humitat que no forma part intrínseca de l'objecte torcat, i a més és imprescindible utilitzar un drap o un paper per a absorbir la humitat sobrevinguda. Si no, no és «torcar».
Per extensió, també s'usa el verb «torcar» per a referir-se a l'acció de netejar les molletes de pa o les restes que queden en la taula en acabant de fer qualsevol menjada, llevar la pols dels mobles i, en general, la brutícia de qualsevol lloc; però sempre, això sí, amb un drap o un paper.
Hi ha una locució construïda amb el verb «torcar» que gasten molts valencians per a expressar de manera desinhibida —sense escrúpols escatològics— que alguna cosa és sorprenent, extraordinària: «per a (o millor encara: "pa", amb eixe regust de col·loquialitat que exhala esta contracció proscrita) cagar-se i no torcar-se».
