Gràcia

La paraula «gràcia» prové del llatí «gratia», plural neutre de l'adjectiu «gratus», 'grat, agradable', i este, al seu torn, del protoindoeuropeu «*gʷrH-to-», a on tenia el significat de 'lloat, elogiat'. Les connexions semàntiques entre la lloança i la gratitud són evidents. I els paral·lelismes formals del mot «gràcia» amb els equivalents d'altres llengües remotes (com el gal, el sànscrit, el prussià antic o l'eslau) ens permeten intuir una trama de relacions mil·lenàries. Mostrar agraïment per l'ajuda rebuda és una resposta natural. La solidaritat i la gratitud són sentiments que van de la mà. Evidenciant esta relació de causa-efecte, en valencià tenim l'expressió «és de ben parit ser agraït», que se sol usar per a reprotxar a algú que no haja manifestat explícitament l'agraïment degut a la generositat dels altres.

En el nostre cas, igual que en moltes altres llengües del nostre entorn cultural, la paraula «gràcia» té unes fortes connotacions religioses. Ja en el llatí eclesiàstic, la veu «gratia» era usada per a referir-se al 'do sobrenatural que Déu concedix a les persones per a l'exercici del bé', i així és com la utilitzava el rei Jaume I com a fórmula instituïda per a proclamar alguna disposició de caràcter obligatori per als seus vassalls: «Sia a tuyt manifesta cosa com nós, en Jachme, per la gràcia de Déu rey de Aragó, de Malorqua e de València, compte de Barcelona e de Urgell e senyor de Monperler...».

Les vies a través de les quals ens han arribat moltes de les paraules que usem cada dia són inescrutables. En la majoria de les ocasions, només podem reconstruir les últimes baules d'un rastre que es perd en la memòria dels temps. Però, siga com siga, tenim motius sobrats per a estar enormement agraïts a tots aquells que, provinents d'ací, d'allà o de més enllà, gestaren les paraules que ara fem servir per a expressar subtilment els nostres pensaments. Així que infinites gràcies a tots ells, que és de ben parit ser agraït.

Més informació...