Heli

Les històries d'espies sempre tenen un punt de fascinació que han donat lloc a milers d'històries, reals o fantàstiques, que s'han plasmat en molts llibres o pel·lícules. Són trames ordides amb astúcia, plenes d’enganys i peripècies. Jugar entre dos bàndols enfrontats, passant informació de l’un a l’altre, no sols és extremadament perillós. Té també un component moral que, segons com, pot resultar heroic o canallesc. Este cap de setmana —com segurament saben— les forces aèries dels Estats Units han abatut un globus xinés que s’havia infiltrat en el seu espai aeri. Era sospitós —deien els americans— de realitzar activitats d’espionatge. No ho sabem.

Però el que sí que sabem és que moltes de les paraules que usem cada dia tenen també, darrere d’elles, històries igualment fascinants. La veu «heli», per exemple, servix per a anomenar un gas que, entre altres coses, s’usa per a unflar els globus. Pesa molt menys que l’oxigen, i això permet elevar els globus a una gran altura. Este gas, format per la desintegració radioactiva de roca terrestre, fou descobert per l’astrònom francés Pierre Janssen en 1868, quan observà una lluenta línia groga durant un eclipsi solar. Li posà el nom de «heli» perquè en grec el vocable «hḗlios» significava 'sol'. En la mitologia grega, Hèlios era l'encarregat de transportar cada dia, solcant els cels de l'univers, una enorme bola de foc en un carro per a donar-nos llum i calor. Era una manera d'explicar-se el món. Potser ara ens pot paréixer molt ingènua. Però, quan Janssen explicà l'existència de l'heli a partir de les seues observacions, també fou ridiculitzat per una part de la comunitat científica.

Més informació...