Anou

Les coques d'anous i panses són un dels productes gastronòmics més típics d'estes dates. Ja se sap que, en qüestions gastronòmiques, en cada poble, i a vegades en cada forn, sovint tenen la seua recepta característica, que li proporciona un toc peculiar. Però, en general, com a ingredients bàsics, esta coca està elaborada amb una massa de farina, rent, aigua, oli, ous i sucre, i naturalment anous i panses.

Però, al marge d'estes variacions gastronòmiques, cal remarcar també les variacions formals que, des d'un punt de vista lingüístic, presenta esta paraula. Actualment, la gran majoria dels valencians —igual que els mallorquins i una part dels catalans— diuen «anou», amb «a» inicial. Però, antigament, la forma «nou» també era normal entre nosaltres. Així consta en molts textos antics. I, de fet, prové de la forma llatina «nux». És del tot lògica esta evolució. Com també és comprensible que la «a» inicial, procedent de l'article precedent, quedara assimilada a la paraula «nou». La llengua s'ha transmés fonamentalment per via oral. I de «la nou» (o «una nou») passà a dir-se «l'anou» (o «una anou»). Si bé este fenomen és imperceptible en singular, quan la paraula s'usa habitualment en plural és normal que passe a dir-se «les anous» o «unes anous», i a partir d'estes formes que es traslladara també als derivats: «un anouer». Este fenomen, anomenat «pròtesi» en la terminologia lingüística, també s'ha donat en molts altres vocables, com ara «arrel» (procedent del llatí «radix») o «aglà» (del llatí «glans»). En llengua és normal el que fan la majoria dels parlants. Cal comprendre per què ho fan, i no flagel·lar-se pensant que ho diuen malament com si estiguérem permanentment en una processó de Setmana Santa.

Més informació...