Villalonga de la Safor acarícia les faldes de la serra, enfront de la mar i pareix mirar l'horitzó de blaus que s'ajunten. A un costat, Potríes; a l'altre, Ador. Davant, la ruta fins a Gandia, la capital d'una comarca que omplin tarongers i naus industrials. A un parell de quilòmetres del seu centre urbà, el Racó del Duc. El viatger s'endinsa entre verdes espessors que escolten el discórrer de les aigües del Serpis, encara precipitades des de la Serra de Mariola abans d'estancar-se en el caminar lent, esgotat, a la cerca de l'eterna placidesa.

«Sí, era per aquell camí que era de ferro per on arribem fa més de 30 anys al vell Trinquet Tarsan», pensa mentres no sap si girar a la dreta, a l'esquerra o seguir al front. Al fi s'ubica. Els finestrals d'aquell restaurant permetien disfrutar del córrer de l'aigua de vidre. I penetra el cotxe en estret recorregut fins a entropessar amb la majestuosa altura d'un trinquet arrancat a les vessants de la serra. La seua coberta de ferros oxidats, els pilars, la galeria, les empinades escales d'accés per al públic. El trinquet penja de la vessant este de l'antic ferrocarril, hui via verda. Els trens d'Alcoi a Gandia van deixar de circular en 1969. Ja no eren rendibles.

En direcció a Lorxa, a l'est,el trinquet, junt amb ell, a la dreta de la via, unes quantes cases i el restaurant, tancat. Mai va arribar a ser rendible el trinquet que amb tanta il·lusió va alçar, amb diners propis, Perfecte Rocher. Inversió de molts milions de pessetes de l'època.

Va ser el 12 de maig de 1981 quan es va inaugurar amb dos partides. En la primera, Genovés i Pepe, derrotaren Eusebio, Viñes i Machí per 60 a 45. En la segona, a raspall, Pitxerets, Muñoz i Marines van véncer Fúria, Banyuls i Maik per 25 a 20. Qualsevol coneixedor de les figures de llavors discernix que en la partida d'Escala i Corda van poder anunciar-se les primeres figures. Temps de llibertat en les seues agendes, de pilotaris que triaven on jugaven i on no... i quant cobraven, quasi sempre en funció d'allò que s'havia animat la vesprada. Gandia acaparava els primers espases de l'especialitat. El nou trinquet podia suposar una competència i una primera figura havia de consultar amb l'empresari, que li oferia la major quantitat de partides a l'any. D'eixe inconvenient es queixava el jove emprenedor quan, al poc de posar en marxa el negoci, va comprovar que les seues expectatives no podien complir-se. Optà per crear una escola; per campionats d'aficionats que alternava amb alguna partida de profesionals...Inútil. Els accessos al trinquet, la llunyania, la dura competència, la falta d'ajudes institucionales...un conjunt de dificultats que van acabar per tancar la instal·lació. Ja no eren temps d'aventures privades quan els ajuntaments construïen els primers trinquets públics que feien la competència als privats.

Villalonga, el poble del llegendari Pavia, un dels rivals més poderosos del Xiquet de Llanera abans de la guerra civil; el poble on es jugava a Llargues, Galotxa i Raspall fins als anys 40; el poble on es va construir un primer trinquet, en 1951, a càrrec de Jesús García «El Hostaler»; que inauguraren Juliet i Xatet de Carlet contra Rovellet i Crespo (60 a 50), a cinc pessetes l'entrada - molt cares per a l'època, sense impedir que s'omplira de gom a gom. Fou un trinquet molt actiu en el que s'anunciaven les primeres figures del raspall. Malonda era el preferit. De les seues parets van sorgir molts jugadors, alguns dels quals van aconseguir ser professionals. Tot va acabar en 1974 amb el tancament d'aquell trinquet. Set anys després, la iniciativa de Perfecte Rocher mamprenia la seua aventura. A penes va durar cinc anys. En 1986 va tancar. Ja fa més de tres dècades... que mor junt al Serpis.