30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MARY, BLOODY MARY

Els carrers del meu país

La dignitat d’un país es mesura pel respecte que la classe política mostra cap als seus escriptors. Fins i tot si aquest respecte sorgeix al comprovar que la figura d’un escriptor pot provocar una visita de la casa real, que escric en minúscula perquè segueixc el criteri de Joan Josep Isern de posar en majúscula els noms de primera necessitat com Escola, Hospital o Biblioteca. Encara que de vegades s’allunyen del fet estrictament literari, no interessen els motius que mouen als polítics a ressituar la importància que mereixen els escriptors en una societat si el resultat és un respecte i un reconeixement total cap a ells i les seues obres. Aquesta setmana, després de saber que els representants municipals de Mutxamel anaven a passar per plenari la retirada del nom d’Enric Valor en una de les seues avingudes per batejar-la amb el nom d’Espanya, l’escriptor de Castalla s’ha fet més present a la xarxa que si s’hagués commemorat el seu centenari.

Ara que hem entrat en un moment de blanquejament del feixisme i, amb ell, a la seua perillosa normalitat, pense en la sort dels carrers de Manhattan, que caminem entre números amb una felicitat infantil, alliberats de qualsevol discurs imperant, com somiava Bono, el líder d’U2, quan cantava Where the streets have no name. La manca de referencialitat urbana pot privar-te de gaudir d’un carrer amb el nom d’un escriptor que admires, però també que Ana Botella, quan va ser alcaldessa, inaugurés a Madrid una plaça amb el nom de Margaret Tatcher.

S’ha de reaccionar ràpidament quan s’ataca la llengua, la literatura i, amb elles, un país sencer, com ha passat aquesta setmana. Però amb un tuit de rebuig per part d’alguns polítics no hi ha prou. Com tampoc no hi ha prou amb un carrer. Els simbolismes acaben dissolent-se o distorsionant-se. Sempre m’ha fet gràcia que alguns dels carrers més importants d’algunes ciutats valencianes dugueren el nom de Poeta Querol.

Fem saltar les alarmes quan passen casos com el d’aquests dies perquè la retirada del nom de l’escriptor (i la nova proposta) significa arribar als límits de la provocació i la indecència. Jo vull caminar pels carrers del meu país i que, quan alce la vista, llegir en una placa amb els noms de Sanchis Guarner, de Carmelina, de Fuster, de Chirbes o de Gil-Albert. Però també voldria que anaren més enllà d’una placa; que hi fossin presents a les escoles, a les biblioteques i en els plans de foment de lectura com una qüestió d’estat. Que les autoritats polítiques es prengueren el que ha passat a Mutxamel com una alarma nacional i que immediatament activaren tots els dispositius per prendre mesures des del seu propi partit. M’encantaria viure en un país en què s’inhabilitaren alcaldes per casos com aquest.

Compartir el artículo

stats